Beniarrés

municipi del País Valencià From Wikipedia, the free encyclopedia

Beniarrésmap
Remove ads

Beniarrés és una població del País Valencià a la comarca del Comtat.

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
Dades ràpides Tipus, Lloc ...
Remove ads

Geografia

Beniarrés es troba en la sub-comarca de la vall de Perputxent. En el seu terme, de 20,2 km², es troba la ja esmentada cova de l'Or. També hi és interessant la visita al pantà que du el seu nom; la cova dels Nous Forats i el barranc de l'Encantà.

Història

La mostra més antiga de poblament que hi ha és la cova de l'Or, segle v aC, considerada com el jaciment neolític més important del País Valencià.

El poble és d'origen musulmà. Conquistat per Jaume I l'any 1253, va estar integrat per moriscos fins a 1609, any en què van ser expulsats. Fou senyor de Beni Arràez (Beniarrés), un musulmà convertit al cristianisme anomenat Almudino, qui per deutes perdrà el lloc en favor de Ponç Guillem de Villafranca. Però com que Guillem de Vilafranca va apropiar-se'l sense esperar sentència del Justícia, Jaume I va ordenar-li que el restituïra al seu senyor. Depengué jurisdiccionalment del castell de Perputxent que fou concedit a en Gil Garcés d'Azagra el 1259 per part de Jaume I, davant la primera revolta d'Al-Azraq; posteriorment passarà a diversos senyors cristians i a l'Orde de Montesa.

Remove ads

Demografia i economia

Des de principis del segle xx es va produir un increment de la població, la qual va descendir notòriament en les dècades dels 50-60 degut a una gran emigració cap a França. En els anys 70 s'estabilitzà en uns 1.712 habitants (beniarresins). i el 2002 baixà als 1.387. Aconseguí el major creixement poblacional en 1991 amb 1.445 habitants, però va baixar fins als 1.271 de 2012.

Evolució demogràfica
1842 1860 1877 1887 19001910192019301940195019601970198119912000200220052012 2021 2024
864 1.235 1.308 1.420 1.3811.7411.7731.8491.9212.1851.7261.7121.6351.4451.3971.3871.3801.271 1.088 1.096

Economia

L'agricultura que propicia el Serpis i la indústria de Cocentaina i Muro són els pilars de la seua economia.

Política i govern

Composició de la Corporació Municipal

El Ple de l'Ajuntament està format per 9 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 4 regidors del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), 3 del Partit Popular (PP) i 2 de Compromís per Beniarrés (Compromís) .

Thumb
Eleccions municipals de 26 de maig de 2019 - Beniarrés

Candidatura Cap de llista Vots Regidors
Partit Socialista del País Valencià-PSOE Juan José Tomàs López 354 41,89% 4 (+2)
Partit Popular Francisco Sellés Sanchis 259 30,65% 3 (-2)
Compromís per Beniarrés Miquel Sanchis Jordà 226 26,75% 2 ()
Vots en blanc 6 0,71%
Total vots vàlids i regidors 845 100 % 9
Vots nuls 13 1,52%
Participació (vots vàlids més nuls) 858 86,67%**
Abstenció 132* 13,33%**
Total cens electoral 990* 100 %**
Alcalde: Miquel Sanchis Jordà (Compromís) (15/06/2019)
Per majoria absoluta dels vots dels regidors
Fonts: JEC,[1] JEZ Alcoi,[2] M. Interior,[3] Periòdic Ara.[4]
(* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Alcaldia

Des de 2023 l'alcalde de Beniarrés és Francisco Sellés Sanchis pel Partit Popular.

Més informació Període, Alcalde o alcaldessa ...
Remove ads

Monuments i llocs d'interès

Thumb
Església de sant Pere Apòstol

Patrimoni artístic:

  • Església de sant Pere Apòstol: La imatge de l'església de sant Pere apòstol de Beniarrés és un dels símbols més reconeixibles del poble, però la presència del temple actual és relativament curta respecte a la historia de Beniarrés. Si ens remuntem als orígens del poble, aquest s'origina en el segle XII com una alqueria musulmana, pel que no va tindre església pràcticament fins que la major part de la població va ser cristiana. Per aquesta raó, el primer document on es té constància de l'existència de la primera església de Beniarrés data del 1530 i explica com es va reconvertir la mesquita musulmana de l'alqueria en església. Aquest edifici s'ubicaria en l'actual número 26 del carrer els Dolors, fent cantó amb el carrer del Trinquet, ja que segons la gent major conta ahí va haver una església i si s'analitza eixa parcel·la, es troba dins del nucli històric i pel seu tamany, aproximadament uns 12x12 metres i la seua orientació cap a sud-est, mirant cap a la meca, coincidix amb la morfologia de mesquites rurals edificades al llarg del Xarq al-Andalus, pel que eixa podria haver estat la ubicació de la mesquita de l'alqueria musulmana de Beniarrés. Més endavant, es va decidir construir un temple nou l'any 1679 degut al mal estat en el que es trobava aquest edifici i la falta d'espai que tenia per l'augment de la població, l'anomenada “Yglesia nova de la plasa”. Aquest edifici s'ubicaria un poc més avall, al voltant de l'actual plaça i ocuparia el mateix lloc que ocupa l'actual església. Les obres van finalitzar 14 anys després, l'any 1693, i gràcies a una maqueta d'argila i a la documentació històrica que s'ha conservat, es pot tindre una idea de com va arribar a ser. L'església era d'una nau i tenia una espècie de cúpula rebaixada i un campanar independent rematat amb una teulada a quatre aigües i estava emblanquinat amb calç. El temple degué ser molt semblant a l'església de Beniatjar, ja que les dos van ser construïdes pel mestre d'obres Pere Revert. Pel que fa a l'església vella, la que va ser reconvertida de la mesquita, va romandre en peu fins a l'any 1714, quan es va decidir enderrocar-la pel seu pèssim estat de conservació. Més endavant, ja en el segle XIX, l'any 1822, la “Yglesia nova de la plasa” començava a quedar-se menuda degut a l'augment de la població, pel que es va voler ampliar el seu interior, adaptant-lo a les corrents estètiques de l'època i transformant la planta de nau única amb capelles entre els contraforts a una planta de nau central amb dos naus laterals, obrint arcs als contraforts. Aquestes modificacions, junt a un canvi del nivell del paviment, van debilitar greument l'estructura del temple portant a l'edifici a un estat de ruïna total a finals del segle XIX. És en aquest punt on naix la necessitat de construir una vegada més una nova església, l'actual església de Beniarrés. L'any 1897 es forma la junta d'obres amb l'objectiu de portar a terme el projecte. Aquesta junta estava formada entre altres per el rector d'aleshores, Mossén Daniel Llorens Pellicer, impulsor de la idea de construir un nou temple i les autoritats municipals del poble. En aquest punt es van presentar dos projectes com a opció per a la construcció del nou temple: un d'estil neobizantí per Adrian Vela Gadea, assimilable a l'estil neobizantí de l'església de Sant Jordi d'Alcoi, i un altre d'estil neogòtic en mans de Fray Maseo Company Alfonso, com és el cas de l'estil de l'església del convent de les esclaves de Benirredrà. Finalment va ser aquest últim projecte el que va ser escollit per a dur-lo a terme. No obstant això, en aquest punt ens trobem amb un buit d'informació respecte de l'autoria del projecte, ja que si bé es coneix que Fray Maseo Company Alfonso va ser el mestre d'obres, no existeix informació sobre qui era l'arquitecte autor del projecte, cosa necessària ja que a finals del segle XIX els mestres d'obres queden inhabilitats per a realitzar projectes i es necessita la figura de l'arquitecte per a la seua execució. D'aquesta manera, un grup de gent del poble es va dedicar a investigar sobre l'autoria del projecte i van descobrir amb l'ajuda d'Elena Pascual, filla de l'arquitecte alcoià Vicente Pascual, un plànol de la planta d'una església que coincidia amb les mesures de l'església de Beniarrés, pel que se li atribueix la seua autoria. Aquest arquitecte format en la Barcelona de finals de segle XIX, va ser un dels principals introductors del modernisme en Alcoi, sent autor de projectes com la casa del pavo o la casa escaló, actual seu del conservatori municipal d'Alcoi. Respecte del projecte original de l'edifici, l'església de Vicente Pascual va ocupar el solar de la “Yglesia nova de la plasa”, pel que es va enderrocar per a poder construir aquesta. El seu projecte buscava la totalitat d'estil, on tots els elements que la componien haurien de ser d'estil neogòtic, pel que les imatges dels sants i elements de la decoració de l'esglèsia que es va enderrocar es van repartir entre els veïns del poble, conservant-se alguns en l'actualitat. A l'actual església de Beniarrés, l'arquitecte Vicente Pascual va saber explotar els recursos locals decidint construir-la amb rajola massissa, aprofitant que al poble hi havia dos rajolars i una tradició arrelada entorn al Teular Vell i el Nou. Aquests rajolars van funcionar a tot rendiment des de l'any 1897 fent que el temple es poguera completar en tan sols tres anys, acabant-se l'any 1900. És destacable l'impacte social que va suposar, ja que es va involucrar tota la gent del poble, que feien fileres per les nits des dels teulars fins al solar de l'església per tal de dur el material de construcció a l'obra per a tindre’l a punt al sendemà de matí. Per desgràcia el projecte no es va poder acabar per complet, quedant per construir un campanar dels dos que anava a tindre, i tampoc s'ha conservat informació sobre com hauria sigut, però si que es pot tindre una idea ben aproximada si es compara amb l'església de la Puríssima xiqueta de Benissa, la coneguda com la catedral de la marina, projectada també per Vicente Pascual l'any 1903 i sota la direcció de Fray Maseo Company. En aquest cas, sí que s'han conservat alguns plànols originals de la façana, que recorden molt a l'església de Beniarrés, pel que es pot entendre fàcilment que aquesta va servir com a model base. Tot i això, la de Benissa també va quedar incompleta ja que no es van poder rematar els dos campanars amb les agulles. Pel que fa al campanar de l'església de Beniarrés es tracta d'una torre quadrada amb els cantons en xamfrà, i compta amb unes traceries cegues d'arcs apuntats de rajola i una fletxa com a remat, construïda amb fusta emplomada. Aquest campanar està inspirat en els campanars europeus gòtics i va servir de referència per a un altre projecte posterior de campanar de Vicente Pascual i Fray Maseo Company, com és el campanar de Palma de Gandia, edificat l'any 1906 i més evolucionat i ornamentat que el nostre. Com a curiositat, la façana, el campanar i la cúpula són els únics paraments que apareixen sense lluir ja que la resta de l'església està recoberta amb un esgrafiat que simula carreus de pedra. Tot i tindre clarament influències gòtiques europees, amb trets allunyats respecte de la tradició valenciana, l'arquitecte Vicente Pascual va voler fer un gest d'unificació projectant una cúpula basada en la tradició valenciana, amb teules vidriades de color blau i blanc, per tal d'aproximar l'estil de l'església i que no resultara tant aliena al poble, encara que a l'interior apareix resolta amb una volta que imita els cimboris gòtics. Ja dins de l'edifici destaca la monumentalitat i decoració de l'església, encara que no va ser fins el 1927, 27 anys més tard de la inauguració, quan es va acabar tota la ornamentació interior. Es tracta d'una temple de planta de creu llatina amb una nau central i dues laterals. El presbiteri té traça poligonal i sobre el creuer se situa la cúpula. A esquerra del presbiteri se situa la sacrista i a la dreta la capella de la comunió i junt a l'entrada, a l'esquerra la torre campanar i a la dreta l'antiga capella baptismal. A més, tota l'església apareix pintada amb un simulat de pedres i està envoltada per un text en lletres gòtiques daurades que fa referències als espais on es troba. Entrant en més detall, si parlem de la decoració entorn a la fusta destaquen el cancell de la porta principal realitzada en fusta de mobila pel taller dels germans Bellido de València, així com els retaules que configuren els altars, amb fusta posteriorment daurada. Per la seua monumentalitat, sobreïxen l'altar major dedicat a Sant Pere i els dos laterals, dedicats a la Cova Santa i al Crist de l'Empar. Afortunadament, durant la guerra civil, la major part de l'edifici es va poder salvar, en part gràcies a què es va fer servir com a mercat i els únics danys que va patir foren l'espoliació d'algunes escultures, com la dels àngels de l'altar major i la destrucció dels altars de les capelles laterals, conservant-se complet l'altar de Sant Antoni de Pàdua i part del frontó de l'altar de Sant Xotxim. En quant les pintures, es troben fins a 16 llenços distribuïts per temàtica al llarg de tota l'església. Es necessari remarcar que tots aquests altars estaven dissenyats per a tindre un llenç que cobrira les fornícules dels altars, la majoria dels quals foren expoliats en la guerra i sols resten tres dels originals, pintats pel pintor de València Ramon Garrido Méndez: el de la Cova Santa, el de Sant Pere de l'altar major i el de Sant Xotxim que es conserva en la sagristia, que destaquen per la seua pulcritat en la tècnica i el detall de les seues figures. Com a curiositat, cal dir que apareixen també llenços en les finestres cegades de la nau central, que simulen vitralls d'estètica modernista que arriben a representar fins a 24 imatges de sants, i també dos més de gran riquesa pictòrica que representen als arcàngels Sant Miquel i Sant Rafael, situats sobre la porta d'entrada a la sagristia. Un altre element, que sol passar desapercebut són les reixeries de forja, fetes pel ferrer del poble Joaquin Lopez Balaguer i amb un estil modernista popular que van ser concebudes amb un disseny únic, ja que ninguna repetix el mateix patró exactament. Finalment però no menys important, el paviment de taulells hidràulics és un element característic i únic en l'edifici. La seua singularitat radica en la manera en la que està col·locat, formant estores i sanefes amb els diferents dissenys de cada taulell. Aquesta forma de col·locar estos taulells era molt habitual en cases però no en esglésies, per això suposa un tret que molt poques esglésies en tot el món compartixen, a banda, que els taulells de la nau central i laterals són de major tamany que els habituals (25x25cm) mentre que els de la capella de la comunió, tenen el tamany habitual (20x20cm) i formen un patró de dibuix diferent.
  • Ermita del sant Crist dels Afligits, a la qual s'arriba després de pujar un elevat calvari. L'any 1882 es decidix construir l'ermita del Santíssim Crist dels Afligits al cim del tossal on es desenvolupa el poble, rematant un calvari preexistent del segle xviii. L'edifici es va acabar de construir l'any 1900, compta amb una planta en creu grega i té en la part posterior, darrere de l'altar, un habitatge de dos plantes on vivia l'ermità que era l'encarregat del manteniment del temple. Al llarg de la història ha patit alguns canvis importants, com la construcció del campanar l'any 1930, per tal d'estabilitzar la campana que tenia a l'espadanya original, o acabats diferents de la façana fins a la imatge completament blanca que té en l'actualitat. També es va poder obrir l'òcul de la façana en l'última intervenció i col·locar un finestral de vidre.
  • Convent de les obreres, Durant la segona meitat del segle xix i per voluntat de Juan Bautista Peiró Mengual (1845-1938), rector adscrit a Beniarrés i canonge de la Col·legiata de Gandia, es va impulsar la construcció d'un convent en uns terrenys propietat de la seua familia a la rodalia del poble. La seua intenció era que les religioses carmelites l'ocuparen, però finalment no va poder aconseguir instaurar aquesta ordre ni tan sols acabar amb la construcció del propi edifici, quedant incomplet i sols construïdes dos ales formant una L del volum quadrat amb claustre al mig que havia de ser. Per aquesta raó, l'edifici va passar a constituir el seu habitatge fins a l'any 1938 quan va morir. Després, va ser ocupat pel front popular durant la Guerra Civil Espanyola, albergant famílies vingudes de Madrid. Més endavant, durant la dècada dels anys 50, la propietat del convent va recaure als hereus de la benestant família Domínguez, més concret, a Enriqueta Orero, filla de Emilio Orero, metge d'aquella època, qui fou un personatge il·lustre social i culturalment per a la vida de Beniarrés durant la postguerra. Així, Enriqueta Orero va aconseguir junt amb el rector Mariano Peris fundar una xicoteta comunitat de les Obreres de la Creu i pogueren disposar una capella baix l'advocació de la Immaculada, també coneguda com a oratori de Santa Teresa. El treball de les obreres va ser impagable tant en aprenentatges de les jóvens de Beniarrés com en atenció sanitària, catequesis, teatres i altres esdeveniments culturals, arribant a ser molt apreciades per la població. D'aquesta manera, el convent amb l'ajuda de les monges, es va convertir en un col·legi més per al poble, enfocat per a les xiquetes de Beniarrés. Finalment, fou en la dècada dels 70 quan va deixar de funcionar com a escola per a xiquetes pel que s'utilitzava simplement com a residència i unes dècades després com a guarderia. Les monges van estar fins a l'any 2007 habitant-lo, quan degut al seu nombre reduït foren traslladades a València. Des d'aleshores, la propietat va tornar als hereus de Enriqueta Orero, deixant l'edifici tancat i sense cap ús en l'actualitat.
  • Escoles velles, van ser el primer edifici destinat exclusivament a l'educació dels més menuts del poble. Aquesta escola va ser projectada l'any 1927 per l'arquitecte alcoià Vicente Pascual, un dels responsables d'introduir el modernisme en Alcoi i autor de projectes tan singulars com la casa del pavo o en Beniarrés, del projecte de l'actual església. L'escola es va edificar als afores del poble, just darrere del carrer Sant Pere, i comptava amb un espai exterior cercat que servia com a pati. Durant els primers anys, va esdevindre l'escola de xiquets. Unes dècades més tard es van construir a la part de darrere nous aularis per als últims cursos de l'ensenyament. En l'actualitat, aquest edifici alberga la biblioteca municipal, i s'ha eliminat parcialment el cercat que envoltava l'escola per a fer-lo més accessible al públic i a la part de darrere, on estava el pati, s'ha construït un edifici que allotja el centre cultural i l'auditori.
  • Casa de l'encomanador, el senyor Pedro Fermín Mendoza Algarra, natural de Navarra i fill d'Ildefonso Mendoza i Catalina Algarra, va estar designat pel rei Carles III com a governador de l'encomana de la Vall de Perputxent des de l'any 1765 fins al 1789. Durant aquest període va decidir establir-se al poble i construir sa casa en el carrer els Dolors, junt al solar de l'església vella. Així ho demostra el cens de l'any 1818, on apareix ja com a propietari d'aquesta casa i amb categoria d'hisendat. Amb el pas del temps, aquest edifici ha anat fragmentant-se i en l'actualitat esta dividit en 4 vivendes, però tot i això, encara es conserven molt trets a l'interior i a l'exterior que el relacionen amb el caràcter senyorial dels propietaris que el transformaren, com són les reixeries de forja, les fusteries o els acabats de façana.
  • Taulells devocionals, apareixen a partir de la primera meitat del segle xix i es convertixen en una tendència molt habitual, que permet a dia de hui trobar més de 20 exemples de taulelleria devocional pels carrers del poble. Hi han casos on els taulells han donat nom al carrer com en el carrer Sant Antoni, Sant Vicent, Cova Santa o els Dolors, i d'altres on s'han col·locat segons el nom del carrer, com en el carrer Sant Miquel, Sant Josep, Sant Francesc i Sant Pere.
  • Casa de l'Encomana de l'Ordre de Montesa, tot i estar molt modificada i fragmentada hui en dia, es troba als inicis del carrer Cova Santa. S'ha conservat especialment part del celler dins d'una de les cases que formaven la casa de l'Encomana.[cal citació]

Llocs d'interès

  • Cova de l'Or, descoberta per Rafael Pardo Ballester destaca per les seues troballes de culleres d'os treballat, adorns personals, estris de pedra polida, cereals carbonitzats, restes d'animals domèstics i de ceràmica neolítica de singular bellesa. La prova del carboni 14 d'alguns dels objectes els situa en el 4670 aC. Actualment el material trobat s'exposa al Museu de Prehistòria de València i al Museu Camil Visedo d'Alcoi.
  • Cova dels nou forats, es tracta d'un graner fortificat excavat pels àrabs sobre la roca en època medieval. S'han trobat restes de ceràmica decorada a l'interior de les cavitats.
  • Molí del Ros, és un molí fariner edificat l'any 1850 junt a la desembocadura del barranc de l'Encantà en el riu Serpis. Comptava amb dos moles; una per a moldre blat i l'altra per a dacsa. Aquest edifici respon a la tipologia de molí hidràulic, així, a través d'una séquia d'abastiment, s'ompli la bassa triangular per a assegurar un cabdal constant. Des d'ací, l'aigua cau per un salt anomenat cup fins al carcau, on se situen els rodaments, que a través de politges permeten moure les moles. Finalment, l'aigua sobrant s'evacua a través de l'alcavor fins a desembocar al riu. El molí donava abastiment a Beniarrés i a altres pobles propers pel que disposava d'habitacions en primera planta, que podien utilitzar els clients per a passar la nit mentre s'acabava la molta. En planta baixa, se situaven les moles a les dues primeres navades i també la llar i un forn de llenya. Exteriorment apareixen el pati darrere del molí i una sèrie de construccions disseminades al seu voltant que servien com a corrals. No obstant això, l'any 1906 Cándido Reig Guerola el va transformar en central hidroelèctrica per la disminució de cultiu de cereals en la zona, substituint-se les moles per turbines. Amb la seua capacitat com a central, va abastir de llum el poble fins a la dècada de 1960, quan Hidroeléctrica Española va comprar els drets de generar electricitat als propietaris, fet que va suposar l'abandonament total del molí en els anys 70.
  • Embassament de Beniarrés
  • Serra del Benicadell
  • Via verda del Serpis, antic traçat de la via del tren Alcoi-Gandia, conegut com el tren dels anglesos, que connecta diferents pobles des de l'interior fins a la costa i que hui en dia s'utilitza com a via ciclista.
  • Barranc de L'Encantà
  • Despoblat morisc de Benillup de Perputxent, llogaret situat molt a prop de la desembocadura del barranc de l'Encantà al riu Serpis i ubicat en el perímetre d'una gran extensió de terrenys d'horta. Va ser l'últim nucli en quedar abandonat dels poblaments islàmics d'època medieval a la vall de Perputxent, estant habitat fins a la primera meitat del segle xix, quan va passar a formar part del municipi de Beniarrés. En l'actualitat, les restes del despoblat estan conformades per 6 edificacions repartides en dos grups de cases i distribuïdes en paral·lel al voltant d'un espai central. Per desgràcia, totes les edificacions han patit reconstruccions i reformes amb elements i materials impropis, que desvirtuen la lectura del conjunt com un poblament amb més de set segles d'antiguitat. A banda del nucli principal de cases que formen el despoblat de Benillup, existixen una sèrie de corrals pròxims al llogaret i vinculats a ell, que presenten la típica forma de casa morisca d'època medieval en l'àmbit rural.
  • Arcada del barranquet de Cama, es tracta d'un antic aqüeducte hui en dia en desús que, degut a la falta de manteniment del barranc, es troba inaccessible i completament cobert per canyes en l'actualitat. Podria estar datat en el segle xvii o inclús ser anterior.
  • Llavador de la Font, situat en el camí cap a la Granja i el més pròxim al poble. Forma part d'un conjunt de font, abeurador, llavador i bassa. Destaquen els taulells devocionals del segle xix de la Cova Santa, que representen l'altar tal com es troba al santuari d'Altura.
  • Llavador del barranquet, el més allunyat del poble. Des d'ací és on es canalitza l'aigua cap a les diferents basses dels Forinyents.
  • Llavador de la bassa gran, probablement el més antic del poble, està situat junt a la bassa Gran, i que s'abastix de l'aigua del barranc del Port. És destacable l'antic paviment de rajoles d'argila cuita que encara conserva.
  • Barranc del port, zona recreativa amb diverses fonts i taules. Se situa molt pròxim al poble.
  • Forn del teular nou, forn morú que formava part del teular nou des d'on es produïen rajoles i teules de ceràmica.
  • Forn de calç del barranc de l'Encantà, forn per a fer calç situat en la desembocadura del Barranc de l'Encantà en el riu Serpis, hui en dia cobert per una coberta a dos aigües impropia.[cal citació]
Remove ads

Festes

  • Cavalcada dels Reis Mags. Se celebra el dia 5 de gener de nit. Els pages i reis mags arriben al poble i es dirigixen a l'església per a representar l'adoració del jesuset. En acabar van per tot el poble, casa per casa, repartint els regals a tots els xiquets.
  • Festivitat del Corpus Christi. Se celebren en el mes de juny i el recorregut de la processó s'ompli de camamirla i s'engalanen uns altarets amb flors i plantes.
  • Festes de Sant Pere. Se celebra el cap de setmana més pròxim al 29 de juny, en honor del patró del poble.
  • Festes Patronals. Se celebren del 15 al 18 d'agost en honor de la Mare de Déu de la Cova.
  • Entrà de Moros i Cristians. Se celebra el dia 15 d'agost per la vesprada i participen les tres filaes del poble: al bàndol cristià els Guerrers del Cid i els Maseros, i al bàndol moro, els moros del Benicadell.
  • Cordà. Se celebra totes les nits durant les festes patronal a les 5 de la matinada, del dia 15 d'agost fins al 18. Es deixen caure coets d'eixides encesos des d'una corda col·locada entre els balcons del carrer l'Alameda, i els qui participen els agafen i tracten d'arribar el més lluny possible amb el coet encés a la mà.
  • Festes de la Puríssima. Se celebren el dia 8 de desembre en honor de la Immaculada Concepció. Celebren la festa les xiques que complixen 20 anys.
  • Asguinaldo. Se celebra la nit de nadal, el dia 24 de desembre. La gent del poble acompanyada de la banda de música recorren tots els carrers cantant les nadaletes tradicionals com "Pastorets i pastoretes", "Arre burriquito" i "A Belén pastores". Aquesta cercavila s'acompanya amb manolls d'espígol, que solen dur els més menuts, i que s'encenen i es van rodant.
Remove ads

Persones il·lustres

Referències

Enllaços externs

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads