Campionat del Món de motociclisme de 1972
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La temporada de 1972 del Campionat del món de motociclisme fou la 24a edició d'aquest campionat, organitzat per la FIM. Aquella temporada, Yamaha va guanyar la seva primera cursa de 500cc al Gran Premi d'Espanya, que cloïa la temporada al circuit del Jarama, quan Chas Mortimer va guanyar la cursa en no participar-hi Agostini, que ja s'havia proclamat campió.[1] D'altra banda, 1972 va ser el darrer any en què es va incloure al calendari el Gran Premi de l'Alemanya Oriental, ja que els oficials del SED, esverats en veure com els aficionats cantaven Das Lied der Deutschen (l'himne nacional de l'Alemanya Occidental) després de la victòria de Dieter Braun a la cursa de 250cc la temporada anterior, van restringir les inscripcions a pilots del Bloc de l'Est a partir de 1973.
El 1972 es disputà l'última cursa de 500cc al Circuit de Montjuïc, tot i que el Gran Premi d'Espanya s'hi seguí celebrant dos anys més; la categoria reina no tornaria a Catalunya fins al 1992, poc després de la creació del Circuit de Catalunya, inicialment com a Gran Premi d'Europa i ja com a Gran Premi de Catalunya a partir de 1996.
Remove ads
Resum de la temporada
Com venia sent habitual, Giacomo Agostini va guanyar un altre campionat de 500cc (el seu setè consecutiu amb MV Agusta), aquest cop amb un rècord d'onze victòries durant la temporada.[2] Les coses van anar més ajustades a la categoria de 350cc, on Jarno Saarinen va desafiar Agostini amb tres victòries, una d'elles al Gran Premi d'Alemanya celebrat a Nürburgring, on el finlandès va derrotar Agostini per primera vegada en una cursa cara a cara.[3] Saarinen també va aconseguir una doble victòria al Gran Premi de Txecoslovàquia, amb victòries tant a la categoria de 250 com a la de 350cc.[4] L'amenaça de la Yamaha de dos temps de Saarinen era tan forta que la fàbrica MV Agusta, anteriorment dominant, es va veure obligada a construir una nova moto de 350cc per a Agostini.[2]
Als 250cc, Saarinen guanyà el títol després d'una renyida batalla durant tota la temporada amb Renzo Pasolini i Rod Gould.[2] Ángel Nieto va aconseguir un doblet amb Derbi, guanyant els campionats de 125cc i 50cc abans que la fàbrica catalana anunciés la seva retirada dels Grans Premis.[2]
Remove ads
Campions del món
- Pilots
- Constructors
- Sidecars
Remove ads
Grans Premis
Sistema de puntuació
Barem de puntuació de 1969 a 1987:
Posició | 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
Punts | 15 | 12 | 10 | 8 | 6 | 5 | 4 | 3 | 2 | 1 |
Resultats comptabilitzats:
- 50cc i Sidecars: els cinc millors
- 125cc, 250cc, 350cc i 500cc: els set millors
Calendari
Guanyadors
Accidents mortals
- Gilberto Parlotti es va morir arran d'un accident a la cursa de 125cc del TT de l'Illa de Man.[5]
- Hans-Jürgen Cusnik es va morir arran d'un accident a la cursa de sidecars del Gran Premi de Txecoslovàquia.[6]
Remove ads
Galeria
- Ángel Nieto, campió de 50 i 125cc
- Jarno Saarinen (darrere de Phil Read), campió de 250cc
- Giacomo Agostini, campió de 350 i 500cc
- La Derbi GP 125 amb què Ángel Nieto fou campió de 125cc
- La Yamaha TD350 de 353 cc amb què Chas Mortimer guanyà el GP d'Espanya de 500cc
- Una Kawasaki H1RA 500 com la que pilotà Dave Simmonds als 500cc
Classificació dels pilots
500 cc
(Llegenda) (En negreta - Pole; En cursiva - Volta ràpida)
350 cc
250 cc
125 cc
50 cc
Remove ads
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads