Carl Reichenbach

Carl Reichenbach (alemany: Karl von Reichenbach) (Stuttgart, 12 de febrer de 1788 - Leipzig, 19 de gener de 1869) va ser un químic, geòleg, metalurgista, naturalista, industrial, filòsof, i membre de la prusiana Acadèmia de Ciències. s conegut sobretot pels seus descobriments de diversos productes químics d'importància econòmica, extrets del quitrà, com ara eupione, parafina cerosa, pittacal (el primer sintètic). tint) i fenol (un antisèptic). També va dedicar els seus darrers anys a investigar un camp d'energia no provat que combina electricitat, magnetisme i calor, emanant de tots els éssers vius, que va anomenar la força òdica.^[1]

Carl Reichenbach

Biografia
Naixement	12 febrer 1788 Stuttgart
Mort	19 gener 1869 (80 anys) Leipzig
Formació	Universitat de Tübingen
Activitat
Camp de treball	Química
Ocupació	químic, botànic, astròleg, filòsof, metal·lúrgic, emprenedor, geòleg, enginyer, naturalista
Membre de	Acadèmia Alemanya de Ciències Leopoldina
Obra
Abrev. botànica	C.Rchb.
Altres
Títol	Baró
Cònjuge	Friederike Luise Erhard
Fills	Hermine von Reichenbach
Pare	Carl Ludwig Reichenbach

Va obtenir el doctorat en la Universitat de Tubinga. Entre 1821 i 1834, va establir la primera empresa moderna de forja d'Alemanya, primerament a Villingen-Schwenningen, després a Hausach i finalment a Baden-Baden. Va establir també una planta a Moràvia.

Va descobrir diverses substàncies químiques, com la parafina el 1830 i la creosota el 1833. Va formular la hipòtesi de la Força Òdica (d'Odin), de la qual provindrien l'electricitat, el magnetisme i la calor.^[2]

Va dedicar els últims anys de la seva vida a investigar sobre l'existència d'aquesta força o energia primordial, a la qual va arribar a considerar també com a origen de la vida, acostant-se així a les concepcions del vitalisme.^[3]

És autor de Das Kreosot (1833), Geologische Mitteilungen aus Marhen (1834),^[4] Die Dynamide des Magnetismus (1840), Odisch-Magnetische Briefe (1852), Der sensitive Mensch und sein Verhalten zum Ode (1854), Odische Erweiterungen (1856), Köhierglaube und Afterwissenschaft (1856), Aphorismen über Sensibilität und Od (1866) i Die Odische Lohe (1867).