presentació farmacèutica sòlida dels medicaments per a ús oral From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Un comprimit és una forma farmacèutica sòlida que conté un o diversos principis actius amb activitat terapèutica i excipients, formulat en grandària i forma per a un adequat ús. S'obtenen aglomerant, per compressió, un volum constant de partícules.[1] Tenen grans qualitats d'emmagatzematge i seguretat de dosi per a l'ús del pacient.
Comprimits de diferents formes i composició.
Un comprimit pot ser formulat per oferir una dosificació exacta en un lloc específic, generalment es prenen per via oral, però poden ser administrats per via sublingual, rectal o vaginal.
També les drogues de síntesi es distribueixen mitjançant comprimits. Hi ha més de 50 substàncies sintetitzades, i les més esteses són la MDMA (3,4-metilendioximetanfetamina), sintetitzada l'any 1914 i coneguda com a «èxtasi», «Adan» i «XTC»; la MDA (3,4-metilendioxianfetamina), sintetitzada l'any 1910 i coneguda com a «droga de l'amor»; la MDEA (3,4-metilendioxietanfetamina), coneguda com a «Eva», i la DOM (2,5-dimetoxi-4-metilanfetamina), coneguda com a «STP» (serenitat, tranquil·litat i pau, o stop the police ). A les drogues de síntesi se'ls atribueixen dues propietats: l'entactògena (sensació d'augment de la pròpia sensibilitat, autopercepció) i l'empatògena (sensació d'augment de la comunicació social).[2]
Remove ads
Producció
Mescla
El pas inicial en la fabricació de comprimits consisteix a efectuar la mescla del principi actiu amb tots els excipients requerits. Són rars els casos en què el comprimit es compon només de principi actiu. La major part de les formulacions inclou excipients. Normalment, s'inclou un diluent-lligant per ajudar a mantenir la forma del comprimit i donar-li força. Una àmplia varietat de diluent-lligant es poden utilitzar, algunes comunes com la lactosa, el fosfat de calci dibàsic, la sacarosa, el midó de blat de moro, la cel·lulosamicrocristal·lina, polivinilpirrolidona (polímer de povidona) i cel·lulosa modificada (per exemple, hidroxipropilmetilcel·lulosa i hidroxietilcel·lulosa).
Sovint, també és necessari un desintegrant per ajudar a la dispersió del comprimit un cop ingerit, l'alliberament del principi actiu per a la seva absorció. Alguns diluents-lligants, com el midó i la cel·lulosa, també són excel·lents desagregants. També s'agreguen generalment petites quantitats de lubricants. Els més comuns d'aquests són el estearat de magnesi i el estearat de calci.
Granulació
Seguidament és duu a terme la granulació, a fi que la mescla adquireixi la fluïdesa adient per a poder-la manipular i dosificar i que, un cop comprimida, preservi la seva forma. Mescles de pols diferent grandària de partícules poden separar-se durant les operacions de fabricació, a causa de diferents densitats, la qual cosa pot donar com a resultat comprimits pobres en principi actiu, o que aquest últim no es distribueixi uniformement. La uniformitat de contingut permet que la mateixa dosi de principi actiu es lliuri amb cada comprimit.[3]
El procés de granulació, com el seu nom palesa, consisteix a convertir la pols en un granulat que posseeixi una grandària de partícula i una composició uniformes i que, alhora, sigui apte per a la compressió. Pot efectuar-se fent passar la mescla a través de corrons que hi exerceixen pressió, per a, seguidament, trencar el producte compactat resultant. Aquest procediment es denomina granulació seca i s'efectua mitjançant un compactador. Per contra, si s'empra un aglutinant líquid per a formar el granulat, ens referiríem a la granulació humida. La granulació humida consta d'una primera etapa en la qual s'aspergeix l'aglutinant sobre la mescla de pols, la qual es remou fins a la formació del granulat. Una línia de granulació humida pot presentar diferents configuracions; la més habitual consisteix en un mesclador d'alt cisallament (HSM, High Shear Mixer) per a granular, seguit d'un llit fluid on té lloc l'assecatge.[3]
Assecatge
Posteriorment a la granulació humida, caldrà una fase d'assecatge abans de la compressió. L'assecat es realitza amb aire calent i filtrat.[4]
Tamisat
L'objectiu d'aquesta fase és obtenir sempre la mida de grànul adequat per a cada medicament.[4]
Antiga màquina de fabricació de comprimits a l'exposició Història de les farmàcies a l'Hospital de Kuks a Kuks, districte de Trutnov, Txèquia.
Barrejat
Al granulat, se li afegeixen els excipients necessaris per a la seva compressió si no s'han afegit a la primera fase, i després es barreja fins que queda perfectament homogeni. En aquest procés, es controlen dos paràmetres específics per a cada especialitat: la velocitat i el temps de gir del dipòsit.[4]
Compressió
En el procés de compressió és important que tots els ingredients estiguin prou secs, en pols o grànuls, amb una mida de les partícules uniforme, i que flueixin lliurement. En la fase de compressió, s'omplen amb el granulat les diferents estacions de la comprimidora i es generen els comprimits mitjançant l'acció dels punxons. La força amb què es compacta la mescla és un paràmetre crític a fi que el comprimit es disgregui i alliberi el principi actiu en el lloc adient.[3]
Recobriment
Un cop generat el comprimit, s'hi pot aplicar una pel·lícula de recobriment. Aquesta fase pot tenir una finalitat estètica, com ara conferir-li color; organolèptica, com emmascarar-ne el mal gust; o terapèutica, com evitar que el comprimit es disgregui en el medi àcid de l'estómac, tot forçant l'alliberament del principi actiu a l'intestí. Aquest procediment s'efectua en un bomb de recobriment, on els comprimits volten mentre s'hi polvoritza la solució de recobriment, alhora que s'assequen amb un corrent d'aire calent.
Aparell de Brockendon i explicació del seu funcionament: La figura I mostra a com la matriu superior i b com la matriu inferior. Amb a retirada, la matriu inferior s'omple de pols mitjançant l'instrument de mesura que es mostra a les figures 2 i 3. Ara es col·loca la matriu superior i es colpeja bruscament amb un mall, comprimint així la pols. A continuació, es retiren la matriu superior i la pastilla i es repeteix el procés. L'instrument de mesura es mostra ple a la figura 2 i buit a la figura 3. Una sèrie de tubs lliscants amb ajustos de cargol de fixació determinen la quantitat de material que s'agafa quan l'extrem inferior de l'instrument s'insereix a la pols.
Es creu que les píndoles daten del voltant de l'any 1 500 aC Les receptes mèdiques anteriors, com les del 4 000 aC, eren per a preparacions líquides en lloc de sòlides. Les primeres referències de les píndoles van trobar-se en papirs de l'antic Egipte i contenien massa de pa, mel o greix. Els ingredients medicinals, com ara pols de plantes o espècies, es barrejaven i formaven a mà per fer petites boletes o pastilles. A l'antiga Grècia, aquests medicaments es coneixien com a katapotia ‘alguna cosa per empassar’, i l'erudit romà Plini el Vell, que va viure entre el 23 i el 79 dC, fou el primer a nomenar el que ara anomenem píndoles, anomenant-les pilula. N'hi havia de mides diverses, així com de planes, rodones i d'altres configuracions variades. Ja en èpoques tan reculades com el 500 aC, algunes es marcaven amb incisions especials a tall de segell distintiu. Algunes píndoles primigènies encara es conserven en alguns museus, com una de cèlebre datada del 500 aC del museu de la Royal Pharmaceutical Society britànica, coneguda com a terra sigillata ‘terra segellada’, consistent en argila d'una illa concreta que es barrejava amb sang de cabra i tot seguit s'emmotllava en forma de píndoles. Als museus es custodien igualment peces d'utillatge romà antic per a l'elaboració de píndoles, com ara una pedra conservada al Museu Britànic. Aquesta pedra presenta uns solcs llargs i plans on l'artesà premsava l'argila o altres substàncies per formar unes tires llargues i sinuoses. Tot seguit, l'elaborador extreia les tires i les seccionava en discs per formar les píndoles, d'una manera força semblant a com hom talla la pasta per fer galetes.[5]
Les píndoles sempre han estat difícils d'empassar i s'han fet esforços durant molt de temps per fer-les més fàcils d'empassar. A l'època medieval, les persones recobrien les píndoles substàncies vegetals mucilaginoses i altres materials per facilitar-ne la deglució o per atenuar-ne el gust amargant. Un altre mètode, utilitzat en data tan recent com el seglexix, era daurar-los en or i plata, encara que això sovint significava que passarien pel tracte digestiu sense cap efecte. Als voltants del 1800, es van inventar el recobriment de sucre i el recobriment de gelatina, igual que les càpsules de gelatina.[5]
El 1843, al pintor i inventor britànic William Brockedon (1787-1854) se li va atorgar una patent per a una màquina capaç de «donar forma a píndoles, pastilles i plom negre mitjançant pressió en encunyats». El dispositiu era capaç de comprimir pols en una tauleta sense fer servir adhesiu.[6]
Remove ads
Avantatges i inconvenients
Variacions en el disseny de comprimits.
Els comprimits són simples i fàcils d'utilitzar. Proporcionen una dosi exactament mesurada d'ingredient actiu en un envàs portàtil còmode, i poden ser dissenyats per protegir els medicaments inestables o dissimular els ingredients difícils de digerir. Revestiments de color, marques en relleu i impressió es poden fer servir per ajudar el reconeixement de comprimits. Diferents processos i tècniques de fabricació poden proporcionar als comprimits propietats especials, com per exemple, comprimits d'alliberament sostingut o formulacions de ràpida dissolució.
Alguns medicaments poden ser inadequats per a l'administració per via oral. Per exemple, fàrmacs de proteïnes com la insulina poden ser desnaturalitzats pels àcids de l'estómac. Aquests fàrmacs no es poden administrar en forma de comprimits.
Alguns medicaments poden ser desactivats pel fetge quan es porten allí des del tracte gastrointestinal per la vena porta hepàtica (l'efecte de primer pas), que els fa inadequats per a l'ús oral. Els medicaments que es poden prendre per via sublingual s'absorbeixen a través de la mucosa oral, de manera que eviten el fetge i són menys susceptibles a l'efecte de primer pas. La biodisponibilitat oral d'alguns fàrmacs pot ser baixa a causa d'una mala absorció en el tracte gastrointestinal. Tals medicaments poden necessitar ser administrats en dosis molt altes o per injecció. Per als medicaments que requereixen acció ràpida, o que tenen greus efectes secundaris, la via oral pot no ser adequada. Per exemple, el salbutamol, utilitzat per tractar problemes en el sistema pulmonar, pot tenir efectes sobre el cor i la circulació si es pren per via oral, aquests efectes es redueixen considerablement per la inhalació de dosis més petites directament en el lloc actiu.
Tipus
Gragees.
La compressió de partícules és el que defineix la seva naturalesa. No obstant això, les diferents formes d'administració fan que puguem distingir diversos tipus de comprimits:[7]
Comprimits no recoberts: obtinguts per simple compressió. Estan compostos pel fàrmac i els excipients (diluents, aglutinants, desagregants, lubrificants).
Comprimits de capes múltiples: obtinguts per múltiples compressions amb el que s'obtenen diversos nuclis superposats, amb diferent compactació en cada un. Aquest tipus de comprimits s'utilitza bé per administrar dos o més fàrmacs incompatibles entre si, o bé per obtenir una acció més perllongada d'un d'ells. Altres vegades, es pretén administrar un sol fàrmac, però compactats en nuclis concèntrics de diferent velocitat d'alliberament.
Comprimits recoberts o dragees: el recobriment serveix per a protegir el fàrmac de la humitat i l'aire, així com per emmascarar sabors i olors desagradables. Químicament, el recobriment pot ser de sucre o d'un polímer que es trenca en arribar a l'estómac.
Comprimit efervescent d'Alka-Seltzer dissolent-se.Comprimits amb coberta gastroresistent o entèrica: resisteixen les secrecions àcides de l'estómac, disgregant finalment a l'intestí prim. Es fan servir per protegir fàrmacs que alteren pels sucs gàstrics o per protegir la mucosa gàstrica de fàrmacs irritants.
Comprimits d'alliberament controlat: són sistemes que exerceixen un control sobre l'alliberament del principi actiu en l'organisme. Segons el tipus de sistema podem triar el lloc d'alliberament del principi actiu (sistemes flotants o mucoadhesius) o el ritme a la qual s'allibera. Entre aquests últims tipus, el més popular és l'anomenat sistema ORS o Microbomba osmòtica. Aquest sistema està constituït per un reservori que conté el fàrmac, format per un nucli sòlid amb capacitat osmòtica. Envoltant el reservori existeix una membrana semipermeable que permet el pas de l'aigua procedent de l'exterior del sistema. Quan el comprimit entra en contacte amb el suc gastrointestinal, la penetració de l'aigua produeix la dissolució del nucli osmòtic i la sortida del medicament per un orifici o zona d'alliberament. La mida del porus de la membrana semipermeable condicionarà la major o menor entrada d'aigua i, per tant, la velocitat d'alliberament del principi actiu.
Comprimits efervescents: s'obtenen per compressió d'un granulat de sals efervescents, generalment un àcid, com l'àcid cítric, i un àlcali com l'hidrogencarbonat de sodi. Aquestes substàncies, en contacte amb l'aigua, originen diòxid de carboni que va descomponent la massa del comprimit i alliberant el principi actiu.
Comprimits bucals: són comprimits destinats a dissoldre íntegrament a la boca, a fi d'exercir una acció local sobre la mucosa. S'administren així fàrmacs antifúngics (amfotericina B), antisèptics (clorhexidina), antiinflamatoris (succinat d'hidrocortisona) o estimuladors de la salivació (clorat de potassi).
