duro

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈdu.ɾu/
	balear /ˈdu.ɾo/, /ˈdu.ɾu/
Occidental:	/ˈdu.ɾo/

• Etimologia: Del castellà duro, de peso duro ‎(«pes fort») per ser la moneda d’argent castellana de més valor.

Nom

duro m. ‎(plural duros)

1. (històric) Moneda d’argent castellana que valia vuit rals forts o vint rals de billó.
2. (històric, popular) Moneda de cinc pessetes (equivalent a vint rals antics).
3. (plural, obsolet) diners

   «Quant deu costar un trasto d'aquests? Pots comptar, molts duros. Molts. Feina rai a vendre'ls.» (Ramon Solsona, Disset pianos, 2019)

Traduccions

Cinc pessetes

• Castellà: duro ^(es) m.
• Francès: douro ^(fr) m.

Verb

duro

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de durar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb durar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb durar.

Miscel·lània

• Síl·labes: du·ro (2)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈdu.ɾo/
• Rimes: -uɾo

Adjectiu

duro m. ‎(femení dura, plural masculí duros, plural femení duras)

1. dur

Nom

duro m. ‎(plural duros)

1. cinc pessetes

Verb

duro

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb durar

Miscel·lània

• Síl·labes: du·ro (2)

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈduː.roː/

Adjectiu

dūrō

1. datiu masculí singular de dūrus
2. datiu neutre singular de dūrus
3. ablatiu masculí singular de dūrus
4. ablatiu neutre singular de dūrus