expediente

Potser volíeu: expedienté

Català

Verb

expediente

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de expedientar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb expedientar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb expedientar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb expedientar.

Variants

• [1] expediento, expedient
• [2] expedienti
• [3] expedienti
• [4] expedienti

Miscel·lània

• Síl·labes: ex·pe·di·en·te (5)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional \eks.peˈðjen.te\, meridional \eh.peˈðjeŋ.te\

Americà: alt /eks.peˈdjen.t(e)/, baix \ekh.peˈðjeŋ.te\, austral \ekh.peˈðjen.te\

• Rimes: -ente
• Etimologia: Del llatí expediēns, segle XIV.

Nom

expediente m. ‎(plural expedientes)

1. expedient

Derivats

• expedientar

Adjectiu

expediente inv. ‎(plural expedientes)

1. (antic) expedient

   «E yo digo que a dos añyos faran esparragos. Mas sepas que es mucho expediente que tomes las rrayzes delos esparragos que leuaran fructo mas tost.» (Ferrer Sayol, Libro de Palladio. BNM 10211, Espanya, 1380-1385)

   I jo dic que d'aquí a dos anys s'hi faran espàrrecs. Mes sàpigues que és molt expedient que arrenquis les rels dels espàrrecs que trauran fruit més tost.

Sinònims

• conveniente

Verb

expediente

1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb expedientar
2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb expedientar
3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb expedientar

Miscel·lània

• Síl·labes: ex·pe·dien·te (4)

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre expediente