pico

Potser volíeu: pico-

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈpi.ku/, occidental /ˈpi.ko/
• Rimes: -iko

Verb

pico

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de picar.

   [Jo] pico, pique, pic o piqui.

2. Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb picar.

   [Que jo] pico, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que jo] piqui o pique.

3. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb picar.

   [Que ell/ella/vostè] pico, forma d'alguns parlars nord-occidentals per [que ell/ella/vostè] piqui o pique.

Miscel·lània

• Síl·labes: pi·co (2)
• Anagrames: copi, copí

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: /ˈpi.ko/

Americà: alt /ˈpi.k(o)/, baix /ˈpi.ko/

• Rimes: -iko

Nom

pico m. ‎(plural picos)

1. bec
2. pic (eina, cim)
3. escaig
4. (pàdel) aresta

Verb

pico

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb picar

Miscel·lània

• Síl·labes: pi·co (2)

Vegeu també

• pico. Diccionaris en Línia. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 1 octubre 2014].

Esperanto

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpi.t͡so/
• Etimologia: De l'italià pizza.

Nom

pico ‎(acusatiu picon, plural picoj, plural acusatiu picojn)

1. pizza

Derivats

• picejo ‎(«pizzeria»)

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpɪ.koː/
• Etimologia: De pix.

Verb

picō ‎(1a present^?), picas ‎(2a present), picare ‎(infinitiu), picavi ‎(perfet), picatum ‎(supí)

1. picar

   Vinum picatum est.

   El vi s'ha picat.

2. calafatejar

Descendents

• Castellà: pegar
• Francès: poisser