Escultura romànica
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escultura romànica s'insereix, en general, dins de les metes artístiques de l'art romànic, inclosa la comunicació entre l'església catòlica i els fidels, el que és el regne de Déu a la terra, el temple. Així, l'escultura va tenir una estreta relació amb l'arquitectura, inserint-se en el seu lloc com un element complementari, i es va dedicar principalment a l'ensenyament de les escenes bíbliques amb relleus de pedra que fossin comprensibles per als creients laics. Aquesta activitat es va desenvolupar entre el segle xi i, en correspondència amb les diferents parts d'Europa, el segle xii o la primera meitat del xiii.[1]
És al romànic, del segle xi, que es fan conèixer les primeres obres d'escultura monumental que es presenten des del segle v, període en què deixen d'existir peces de ple volum (peces tridimensionals) i s'observen un augment de la producció de petita escultura i treballs en metall, desenvolupats durant el període preromànic.
L'empenta del nou factor de producció de l'escultura va ser la ruta de pelegrinatge cap a la Catedral de Santiago de Compostel·la, al llarg del qual es van aixecar noves esglésies sota l'organització de l'Orde de Cluny. Aquests temples van ser construïts en llocs de pas en aquest període de fervor religiós, per acollida espiritual de pelegrins i per l'exposició de relíquies. França i el nord d'Espanya són per tant els llocs on es poden veure els exemples de la primera producció d'escultura romànica aplicada a l'arquitectura.[2] A més a més de la pedra, la fusta va ser un material important per a la construcció d'esglésies, sobretot a la part nord d'Europa. També es va fer servir a les imatges exemptes de devoció o d'altar, que poques vegades es van treballar en pedra. S'utilitzava fusta policromada, de vegades recoberta amb metalls, com bronze o argent, que va ser el material més emprat.[3] Al principi del període romànic, per als teòlegs com Raban Maur, els bons artesans havien d'instruir amb senzillesa i emocionar amb l'expressió vigorosa del seu art.[4] El concepte d'artista no estava definit com a tal sinó que s'anomenava artifex theoricus a qui llegia, entenia i projectava les manifestacions per construir i fer les obres i el artifex practicus, el pictor o el magister operis que era el que treballava amb «art» i en definitiva materialitzava l'obra.[5]