Itàlia
estat europeu situat a la Península itàlica / From Wikipedia, the free encyclopedia
Itàlia (en italià: Italia), oficialment la República Italiana (en italià: Repubblica Italiana), és un Estat europeu situat a la península Itàlica i que inclou les dues illes més grans de la mar Mediterrània, Sicília i Sardenya. Itàlia limita al nord amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els petits estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dins el territori italià, mentre que Campione d'Itàlia és un enclavament italià dins de Suïssa.
Repubblica Italiana (it) Italia (it) | |||||
Himne | Il Canto degli Italiani | ||||
---|---|---|---|---|---|
Lema | «cap valor» | ||||
Epònim | Itàlia romana | ||||
Localització | |||||
| |||||
Capital | Roma (1946–) | ||||
Conté la subdivisió | |||||
Població humana | |||||
Població | 58.850.717 (2023) (194,83 hab./km²) | ||||
Idioma oficial | italià | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 302.068 km² | ||||
Banyat per | mar Adriàtica, mar Tirrena, mar Jònica, mar Lígur i mar Mediterrània | ||||
Punt més alt | Mont Blanc (4.808,72 m) | ||||
Punt més baix | Contane (−3,44 m) | ||||
Limita amb | |||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Creació | 18 juny 1946 | ||||
Dia festiu | Cap d'Any (1 de gener) Epifania (6 de gener) Dilluns de Pasqua (dia següent de Pasqua) Aniversari de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril) Dia Internacional dels Treballadors (1 de maig) Festa della Repubblica (en) (2 de juny) Ferragosto (15 d'agost) Tots Sants (1r de novembre) Nadal (25 de desembre) Sant Esteve (26 de desembre) Festa de la Immaculada Concepció (8 de desembre) Pasqua de Resurrecció (22 de març) | ||||
Patrocini | Francesc d'Assís i Caterina de Siena | ||||
Organització política | |||||
Forma de govern | república parlamentària (1946–) | ||||
• President | Sergio Mattarella (2015–) | ||||
Òrgan executiu | Govern d'Itàlia | ||||
• Presidenta | Giorgia Meloni (2022–) | ||||
Òrgan legislatiu | Parlament de la República Italiana , | ||||
Màxima autoritat judicial | Cort Suprema de Cassació | ||||
Membre de | |||||
PIB nominal | 2.114.355.756.914 $ (2021) | ||||
Moneda | euro | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Fus horari | |||||
Domini de primer nivell | .it | ||||
Prefix telefònic | +39 | ||||
Telèfon d'emergències | 112, 113, 115 i 118 | ||||
Codi país | IT | ||||
Codi NUTS | IT | ||||
Lloc web | italia.it |
En l'actualitat, Itàlia és una república democràtica i un país desenvolupat amb el setè producte interior brut més alt del món i el 17è índex de desenvolupament humà més alt. És membre fundador de la Unió Europea, i membre del Grup dels vuit i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
L'origen del mot "Itàlia" (de l'italià: Italia), del llatí Ītalia és imprecís. Segons les teories més esteses, el terme va ser un préstec del grec antic i aquest de l'oscà Viteliú, que significa "terra dels bous" en honor del déu del bestiar, Mart.[1] El bou era el símbol de les tribus del sud de la península i sovint era representat banyant el llop romà com a símbol provocador de la Itàlia lliure durant les guerres samnites.
El nom "Italia" es referia a una regió del territori que en l'actualitat és el sud d'Itàlia. D'acord amb Antíoc de Siracusa, originalment només es referia a la porció del sud del Bruttium (l'actual Calàbria), però durant el seu temps el terme ja era sinònim d'Enotris i incloïa la major part de Lucània. Els grecs van començar a fer ús del terme per referir-se a una regió molt més àmplia, però no seria sinó fins als temps de les conquestes romanes que el terme es va estendre per incloure-hi tota la península.[2]
Itàlia consisteix en una part continental (plana del Po, plana veneta i els Alps) i, predominantment, en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt amb les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Limita al nord amb França, Suïssa, Àustria, i Eslovènia. La serralada dels Apenins forma la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí es troba també una gran esplanada al·luvial, l'esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El punt més elevat d'Itàlia és el Mont Blanc, tot i que hi ha una disputa geogràfica amb França.[3] Hi ha diversos volcans actius a Itàlia, com l'Etna, a Sicília, el volcà actiu més gran d'Europa, o el Vesuvi, a prop de Nàpols.
El clima és molt divers, atesa la variació de l'altitud. Així doncs, ens trobem un territori amb clima mediterrani a la costa, clima continental al nord, i clima humit subtropical al sud. El clima de la costa pot diferir molt del clima a altituds molt majors, encara que siguin territoris molt propers, especialment durant els mesos d'hivern en què a les muntanyes el clima és fred, humit, acompanyat de neu, mentre que les regions costaneres gaudeixen d'hiverns més temperats.
Estructura constitucional
El govern de la República Italiana es basa en el parlamentarisme. El Parlament Italià és bicameral, integrat per la Cambra dels Diputats (Camera dei Deputati) i el Senat de la República (Senato della Repubblica). El poder executiu és constituït pel Consell dels Ministres (Consiglio dei ministri), encapçalat pel Primer Ministre o President del consell dels ministres que és el cap de govern. El cap d'Estat és el President de la República (Presidente della Repubblica), electe cada set anys pel Parlament i un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, el qual, al seu torn, nomena els altres ministres. El Consell de Ministres ha de conservar el suport (fiducia) d'ambdues cambres del Parlament.
Les Cambres del Parlament s'elegeixen directament per mitjà d'un sistema electoral complex (esmenat per última vegada el 2005) que combina la representació proporcional i un premi majoritari per a la coalició més gran. Tots els ciutadans italians majors de 18 anys poden votar els diputats. Per poder votar els senadors, tanmateix, n'han de tenir més de 25. La Cambra dels Diputats té 630 membres i el Senat 315 senadors electes. A més, el Senat inclou els expresidents de la República i altres senadors vitalicis designats pel President de la República segons les provisions especials de la constitució. Ambdues cambres es renoven cada cinc anys, però poden ser dissoltes pel President abans de l'expiració del terme si, per falta de qualsevol majoria, el Parlament no pot elegir cap govern.
Una característica única del Parlament Italià és que té representació dels italians a l'estranger (al voltant de 2,7 milions). Dels 630 diputats i els 315 senadors, 12 i 6 són elegits, respectivament, en quatre circumscripcions estrangeres. Aquests representants van ser elegits per primera vegada el 2006 i gaudeixen dels mateixos privilegis que els representants electes a Itàlia.
Subdivisió administrativa
Itàlia es divideix en diverses regions que, d'acord amb la constitució de 1948, gaudeixen d'autonomia local, en què el paper de la constitució és reconèixer, protegir i promoure l'autonomia local, assegurar que els serveis de l'Estat siguin descentralitzats, i adaptar els principis i les lleis establint l'autonomia i descentralització. No obstant cinc d'aquestes regions (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud) tenen un estatus autonòmic especial per raó de la seva natura geogràfica, cultural o social i la presència de minories ètniques. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú d'administració. Van ser establertes finalment com a regions durant la dècada de 1970.
Cada regió elegeix un consell i una Giunta Regionale (Junta Regional) encapçalada per un president electe per sufragi directe. La Junta és responsable davant el consell i ha de retenir el vot de confiança del consell. La reforma constitucional del 2001 van ampliar les competències de les regions, en especial quant als poders legislatius; la majoria dels controls de l'Estat van ser abolits.
Les regions se subdivideixen en 109 províncies i aquestes en 8.101 comuns o municipalitats.
Regió | Capital | Àrea | Població | |
---|---|---|---|---|
1 | Els Abruços | L'Aquila | 10.794 km² | 1.305.000 |
2 | Basilicata | Potenza | 9.992 km² | 594.000 |
3 | Calàbria | Catanzaro | 15.080 km² | 2.004.000 |
4 | Campània | Nàpols | 13.595 km² | 5.790.000 |
5 | Emília-Romanya | Bolonya | 22.124 km² | 4.187.000 |
6 | Friül — Venècia Júlia * | Trieste | 7.855 km² | 1.208.000 |
7 | Laci | Roma | 17.207 km² | 5.304.000 |
8 | Ligúria | Gènova | 5.421 km² | 1.610.000 |
9 | Llombardia | Milà | 23.861 km² | 9.375.000 |
10 | Les Marques | Ancona | 9.694 km² | 1.528.000 |
11 | Molise | Campobasso | 4.438 km² | 320.000 |
12 | Piemont | Torí | 25.399 km² | 4.341.000 |
13 | Apúlia | Bari | 19.362 km² | 4.071.000 |
14 | Sardenya* | Càller | 24.090 km² | 1.655.000 |
15 | Vall d'Aosta* | Aosta | 3.263 km² | 123.000 |
16 | Toscana | Florència | 22.997 km² | 3.619.000 |
17 | Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud* | Trento | 13.607 km² | 985.000 |
18 | Úmbria | Perusa | 8.456 km² | 867.000 |
19 | Sicília* | Palerm | 25.708 km² | 5.017.000 |
20 | Vèneto | Venècia | 18.391 km² | 4.738.000 |
L'economia italiana, segons el càlcul del seu Producte interior brut en paritat de poder adquisitiu és la vuitena més gran del món, i la quarta més gran d'Europa.[4] D'acord amb l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, el 2004 Itàlia va ser el sisè exportador més gran de béns manufacturats. Econòmicament el país està dividit en dues àrees: una nord industrialitzada, dominada per les empreses privades, i una àrea menys desenvolupada principalment agrícola al sud. L'economia submergida, segons el Ministeri de Finances, s'ha estimat que representa prop del 6% del PIB oficial.
Itàlia posseeix una economia industrial capitalista diversificada, amb pràcticament la mateixa renda per capita que França i el Regne Unit. S'observa una diferència entre el nord industrial i desenvolupat, l'economia de la qual està dominada per les empreses privades, i el sud agrícola, menys desenvolupat i depenent del suport governamental amb una taxa d'atur del 20%. La major part de les matèries primeres necessàries per a la indústria són importades així com més del 75% de l'energia.[4]
Al llarg de l'última dècada, Itàlia ha implementat una política fiscal estricta per assolir els requeriments de les Unions Monetàries i Econòmiques; la inflació i les taxes d'interès s'han mantingut a nivells baixos. El govern actual ha implementat nombroses reformes per tal de millorar la competitivitat i el creixement a llarg termini. No obstant això, la implementació d'altres reformes a curt termini, com ara reduir la càrrega fiscal i reformar el sistema de pensions, encara són un repte, ateses la desacceleració econòmica i l'oposició dels sindicats. El 2006 l'economia va créixer marginalment i la taxa d'atur encara era elevada.[4]
El 2007, el govern italià va implementar diverses reformes importants en el sistema tributari. Primerament, va reduir la taxa de la cohort més elevada de l'impost sobre la renda al 43%. També va incrementar la capacitat tributària de les regions i els municipis. No obstant això, l'impost a les empreses, del 33% no ha estat canviat des del 2004. Les regions gaudeixen també de la capacitat de recaptar impostos per a finançar els serveis de sanitat que varia entre el 4,25 i el 5,25%.[5]
El valor total dels béns exportats el 2006 va ser de 332.000 milions d'euros i el valor de les importacions va ser de 341.000 milions d'euros, amb un dèficit comercial de 9.000 milions d'euros, mentre que el compte corrent també va mostrar un dèficit de 37.700 milions d'euros, equivalent al 2,6% del Producte interior brut.[5]
Demografia
L'últim report de l'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) va estimar la població en 59.131.287 habitants el desembre del 2006,[6] un increment del 3% des del 2001. La població italiana és la quarta més gran de la Unió Europea (després d'Alemanya, França i el Regne Unit) i la 22a més gran del món. El creixement poblacional és degut principalment a la immigració i a l'increment en l'esperança de vida, que s'ha estimat en 79,81 anys.[7] Malgrat el creixement poblacional, Itàlia està envellint ràpidament. Amb una taxa de fecunditat d'1,35 nens per dona,[8] prop d'un de cada cinc italians és pensionat.
Itàlia té una de les densitats de població més altes d'Europa, amb 198,6 persones per quilòmetre quadrat. La densitat és major a la regió del nord-oest; de fet, dues de les vint regions (Llombardia i Piemont) sumades agrupen el 25% de la població total de l'Estat, dels quals 7,4 milions viuen a la regió metropolitana de Milà, l'àrea metropolitana més poblada. L'alfabetisme arriba al 98%. Aproximadament, dos terços de la població viu en àrees urbanes, una xifra menor al d'altres nacions de l'Europa Occidental.
Llengües
La llengua oficial d'Itàlia és l'italià, una estandarditzaci, del toscà, llengua descendent del llatí. Abans de la reunificació italiana el 1861, aquesta llengua existia només com llengua literària i era parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades dialetti (dialectes).
Massimo d'Azeglio, un dels ministres de Cavour, va declarar, després de la unificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la Toscana (atès que seria la primera regió a produir autors importants com Dante Alighieri). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. No seria fins a la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.
Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla occitana a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català, el friülès, el vènet i el ladí a les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romanços.
Educació
L'educació a Itàlia és gratuïta i obligatòria entre els 6 i 16 anys. Consta de cinc nivells: scuola dell'infanzia, scuola primaria, scuola secondaria di primo grado, scuola secondaria di secondo grado i università.
La universitat més antiga del país i de tot Occident és la Universitat de Bolonya. Per altra banda, entre les institucions politècniques sobresurten el Politècnic de Torí i el de Milà, la Universitat de Roma "La Sapienza" i la Universitat de Milà, totes amb presència habitual als llistats dels millors centres d'estudi en el camp científic.
Religió
El catolicisme romà és la religió més gran de l'Estat italià. Tot i que ja no n'és la religió oficial, encara té un paper important en els afers polítics nacionals, en part a causa de la locació de la Santa Seu dins Roma. El 87,8% dels italians s'identifiquen com a catòlics, encara que només el 37% és practicant o membre actiu.[9]
Altres grups cristians a Itàlia són els cristians ortodoxos orientals i els cristians ortodoxos grecs. Els grups protestants més nombrosos són els pentecostals i evangèlics que agrupen 500.000 persones. Els Testimonis de Jehovà s'han estimat en 235.685 persones. Com a resultat de les onades recents d'immigració d'altres regions el món, hi ha a prop de 800.000 musulmans.[10]
Itàlia, com a Estat, no existia abans de la unificació dels diversos regnes i repúbliques el 1861. A causa de la seva unificació relativament tardana, així com de l'autonomia històrica de les diverses regions que comprenen la península Itàlica, moltes de les tradicions i costums que en l'actualitat reconeixem com a italianes poden, alhora, identificar-se d'acord amb la seva regió d'origen. La contribució italiana al patrimoni cultural i històric d'Europa és immens: Itàlia és la llar del nombre més gran de llocs designats com a Patrimoni de la Humanitat del món.
Gastronomia
La gastronomia d'Itàlia reflecteix la varietat cultural de les seves regions així com la diversitat de la seva història. La cuina italiana està inclosa dins de l'anomenada gastronomia mediterrània i, com a dieta mediterrània, ha estat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Actualment és imitada i practicada a tot el món i se'n destaquen plats tan famosos com la pizza, la pasta, el risotto i el gelat.
Arts visuals
Itàlia ha estat la llar de diversos moviments artístics i intel·lectuals al llarg de la seva història, els quals s'han estès per tota Europa i més enllà, com ara el Renaixement i el Barroc. Alguns dels grans artistes visuals italians són Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Donatello, Botticelli, Fra Angelico, Tintoretto, Caravaggio, Bernini, Ticià i Rafael.
Literatura
La base de la llengua italiana moderna va ser establerta per primera vegada amb les obres del poeta florentí, Dante Alighieri, l'obra més gran del qual és considerada una de les obres literàries més importants de l'Europa medieval: la Divina Comèdia. Altres escriptors i poetes reconeguts són Giovanni Boccaccio, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni, Torquato Tasso, Ludovico Ariosto i Francesco Petrarca, el vehicle d'expressió dels quals va ser inventat a Itàlia: el sonet. Alguns filòsofs prominents foren Giordano Bruno, Ficino, Machiavelli, i Giambattista Vico. Algunes figures literàries modernes i premis Nobel són el poeta nacionalista Giosuè Carducci (1906), l'escriptora realista Grazia Deledda (1926), l'autor d'obres de teatre Luigi Pirandello (1936), els poetes Salvatore Quasimodo (1959) i Eugenio Montale (1975), i el satirista i autor d'obres de teatre Dario Fo (1997).[11]
Ciència
En la ciència, Galileo Galilei va realitzar importants avanços cap a la revolució científica, i Leonardo da Vinci és l'epítom de l'enginyer renaixentista.
Itàlia ha estat la llar de diversos científics i inventors de gran renom: Enrico Fermi, un dels pares de la Mecànica quàntica i cap del Projecte Manhattan; l'astrònom Giovanni Domenico Cassini; el físic Alessandro Volta, inventor de la bateria elèctrica; els matemàtics Joseph Louis Lagrange i Fibonacci; el premi Nobel de física Guglielmo Marconi inventor de la ràdio; i Antonio Meucci, inventor del telèfon.
Música
La música ha tingut un paper molt important en la cultura italiana, sigui la música popular o la música acadèmica. Com a origen de l'òpera, Itàlia va proveir molts dels fonaments de la música tradicional acadèmica o clàssica. Els instruments que se n'associen, com ara el piano i el violí, hi foren inventats, i moltes de les formes musicals clàssiques tenen llurs arrels en les innovacions de la música italiana dels segles xvi i xvii, com ara la simfonia, el concert, i la sonata. Entre els compositors italians més reconeguts es troben els renaixentistes Giovanni Pierluigi da Palestrina i Claudio Monteverdi; els barrocs Alessandro Scarlatti, Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi, els clàssics Niccolò Paganini i Gioacchino Rossini; i els romàntics Giuseppe Verdi i Giacomo Puccini. Els compositors contemporanis italians, com ara Luciano Berio i Luigi Nono han contribuït significativament en el desenvolupament de la música electrònica i experimental.
Esports
El futbol és l'esport més popular a Itàlia. La selecció nacional de futbol masculina s'ha imposat en 4 ocasions a la Copa del Món de futbol (1934, 1938, 1982, 2006) i una a l'Eurocopa de futbol (1968). En canvi, la femenina no ha aconseguit mai cap dels principals títols de futbol.
Altres esports populars, tot i que amb menor seguiment, són el bàsquet -dos cops campions del Campionat europeu masculí (1983 i 1999) i un cop del femení (1938)-, el voleibol -vencedors del Campionat del Món femení (2002) i masculí (1990, 1994, i 1998); 8 cops de la Lliga Mundial masculina-, el waterpolo -tres medalles d'or als Jocs Olímpics masculins i una al femení, 4 cops campions del Mundial masculí i 2 del femení i 3 cops campions del campionat d'Europa masculí i 5 del femení- i el rugbi, especialment des que es va incorporar al Torneig de les Sis Nacions el 2000. Els esports d'hivern també són molt populars al nord.
Festes
Dates | Nom en català | Nom local | Notes |
---|---|---|---|
1 de gener | Solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu | Solennità di Maria Santissima Madre di Dio | |
1 de gener | Any nou | Capodanno | |
6 de gener | Epifania | Epifania | |
Mòbil | Diumenge de Pasqua | Pasqua | |
Mòbil | Dilluns de Pasqua | Lunedì dell'Angelo | |
25 d'abril | Aniversari de l'alliberament | Anniversario della Liberazione | 1945 |
1 de maig | Dia de treball | Festa del Lavoro | |
2 de juny | Dia de la República | Festa della Repubblica | 1946 |
15 d'agost | Dia de l'assumpció | Ferragosto | |
1 de novembre | Diada de Tots Sants | Tutti i Santi | |
8 de desembre | Immaculada Concepció | Immacolata Concezione | |
25 de desembre | Nadal | Natale | |
26 de desembre | Sant Esteve | Santo Stefano | |
31 de desembre | Cap d'any | San Silvestro |