From Wikipedia, the free encyclopedia
Michael Andreas Helmut Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 12 de novembre de 1929 - Stuttgart, 28 d'agost de 1995) fou un escriptor alemany de literatura fantàstica i infantil.[1] Els seus llibres van tenir un gran èxit de vendes i han estat traduïts a més de 40 idiomes. Les seves obres més destacades són les dedicades a Jim Botó, Momo i, sobretot, La Història Interminable, on fa una defensa de la imaginació i el poder de la ficció i de la paraula.
Ende era fill únic del pintor surrealista Edgar Ende (artista que fou censurat pel govern nazi) i Luise Bartholomä, una fisioterapeuta. L'any 1935, amb sis anys, la seva família es trasllada al barri de Schwabing, a Múnic, on hi vivien molts artistes. Créixer en aquest ambient va tenir una influència determinant en la seva obra posterior. Entre 1947 i 1950 estudià interpretació a l'escola d'Otto Falckenburg, a Múnic. Començà a escriure relats infantils i juvenils a principis de la dècada dels 50. Treballà com a actor, guionista d'espectacles de cabaret i com a crític de cinema. Va aconseguir popularitat al seu país amb l'obra "En Jim Botó i en Lluc el Maquinista" (1960) una novel·la fantàstica que li feu merèixer el premi Deutscher Jugendbuchpreis com a millor llibre alemany de l'any per públic infantil. Es casà amb Ingeborg Hoffman, que era cantant. Visqueren els dos a Roma. Ingeborg morí el 1985 a causa d'un càncer. Quatre anys després, Ende es casà per segona vegada amb la japonesa Mariko Sato.
En Jim Botó i en Lluc el Maquinista ISBN 978-84-246-8151-7 (Jim Knopf und Lukas der Lokomotivführer, 1960) és la història d'un nen arribat per correu a una petitíssima illa de quatre habitants, amb un rei, un castell i un tren. Davant la necessitat de prescindir del tren per manca d'espai, en Jim Botó i en Lluc el Maquinista fugen i passen per molts indrets fantàstics per tal de rescatar una princesa xinesa de la ciutat dels dracs. La història continua al llibre En Jim Botó i els tretze Salvatges ISBN 978-84-246-8198-2 (Jim Knopf und die Wilde 13, 1962), on en Jim Botó descobreix els seus orígens.
Momo (1973) (en alemany conegut com a Momo o pel títol complet de Momo oder Die seltsame Geschichte von den Zeit-Dieben und von dem Kind, das den Menschen die gestohlene Zeit zurückbrachte, o sigui Momo o l'estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes) explica la història de Momo, una nena que viu enmig d'una plaça i que es converteix en confident de diferents personatges. Un dia, els homes grisos arriben al barri i comencen a fer estalviar temps a la gent, que deixa de viure com abans, ocupats en fer rendir aquest temps en un banc. Momo viu una sèrie d'aventures per arribar als caps d'aquest banc de temps per mirar de tornar a la situació anterior.
La Història Interminable (Die unendliche Geschichte, 1979) narra la història d'un nen que, d'amagat, llegeix un llibre amb aquest títol. El llibre explica la història de Fantasia, un món a punt de desaparèixer engolit pel No-Res, ja que els humans han perdut la capacitat d'imaginar i somniar. Un jove heroi intenta evitar-ho. Es barregen els dos nivells de ficció (el nen que llegeix i que acaba intervenint en la història i la pròpia història), distingits per dos colors diferents en les edicions del llibre.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.