director de fotografia català From Wikipedia, the free encyclopedia
Néstor Almendros Cuyàs (Barcelona, 30 d'octubre de 1930 - Nova York, 4 de març de 1992) fou un director de fotografia català, que fou membre de l'ASC (American Society of Cinematographers).[1]
(1968) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 30 octubre 1930 Barcelona |
Mort | 4 març 1992 (61 anys) Nova York |
Causa de mort | limfoma |
Formació | Unileste |
Activitat | |
Ocupació | director de fotografia, director de cinema, actor |
Membre de | |
Família | |
Pares | Herminio Almendros i Maria Cuyàs Ponsa |
Premis
| |
|
El 1939, després de la Guerra Civil espanyola, el seu pare, el pedagog Herminio Almendros (Almansa, Espanya, 1898 - L'Havana, Cuba, 1974), introductor a l'Estat espanyol del mètode pedagògic de Célestin Freinet, s'exilià a Cuba.[2] El Néstor va romandre amb la seva mare, la mestra i inspectora d'educació Maria Cuyàs Ponsa, i els seus dos germans, fins que el 1948 es va reunir amb el seu pare a Cuba. Uns mesos després seguiria el mateix camí la resta de la família.
El 1951, juntament amb Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea, Néstor Almendros fundà la Cinemateca de Cuba, clausurada per la dictadura de Fulgencio Batista el 1954. El 1955, l'any en què a Cuba es llicencià en Filosofia i Lletres, Almendros marxà a Nova York a estudiar-hi cinema al New York City College. L'any següent, estudià a Roma, al Centro Sperimentale di Cinematografica. El 1957 tornà als Estats Units, on ensenyà espanyol al Vassar College (estat de Nova York) durant dos anys; mentrestant, dirigí peces teatrals d'estudiants hispans al Middlebury College.[3]
Després de la Revolució Cubana de 1959, Néstor Almendros tornà a l'illa, on rodà documentals per a l'Instituto Cubano de Arte en Industria Cinematográfica (ICAIC), com ara Gent a la platja, (1961). En desacord amb la dictadura comunista de Fidel Castro, Almendros marxà de Cuba el 1962, i es dirigí a França, animat per la nouvelle vague. Hi dugué a terme una brillant carrera com a director de fotografia, amb pel·lícules com ara L'infant salvatge (1969), o La història d'Adéle (1975) de François Truffaut[4] o totes les realitzades per Éric Rohmer entre 1966 i 1976 (La col·leccionista, La meva nit amb Maud, El genoll de Clara, etc.).[5] Més endavant, alternà els seus treballs a França amb d'altres als Estats Units com ho foren les pel·lícules Days of Heaven, de Terrence Malick, amb la qual va obtenir un Oscar de fotografia el 1978, Kramer contra Kramer (1981), Sota sospita (1982) i Billy Bathgate (1991), de Robert Benton, Le Dernier métro (1980), de nou amb Truffaut, La decisió de Sophie (1982), d'Alan J. Pakula (per la fotografia de la qual fou nominat al premi Oscar el 1983) o Pauline à la plage (1983), una altra vegada amb Rohmer.[6] També codirigí el documental anticastrista Conducta impròpia (1984), amb Orlando Jiménez Leal.
El 1980 publicà a França la seva autobiografia (Un homme à la caméra), on comenta que la seva fotografia per a la pel·lícula Days of Heaven, va estar molt influïda per les imatges del pintor nord-americà Andrew Wyeth.[7]
L'associació Human Rights Watch i la Film Society del Lincoln Center (Nova York), crearen el Nestor Almendros Prize per premiar el coratge i el compromís amb els drets humans en la realització d'una pel·lícula.[8] L'Istituto Cinematografico dell'Aquila italià i l'AIC (associació italiana de directors de fotografia) crearen el Nestor Almendros Award per a joves directors de fotografia. Ell va ser un dels millors.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.