ronc

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈroŋ/, balear /ˈroŋk/
Occidental:	nord-occidental /ˈroŋ/
	valencià /ˈroŋk/, /ˈroŋ/

• Rimes: -oŋk
• Etimologia: Adjectiu: del llatí raucus, segle XVII, per encreuament amb roncar. Doblet del patrimonial rauc.
• Etimologia: Nom: del verb roncar, segle XIX.

Adjectiu

ronc m. ‎(femení ronca, plural masculí roncs, plural femení ronques)

1. Que té ronquera.
2. Veu o so tosc i aspre.

Compostos i expressions

• estar ronc

Traduccions

Que té ronquera

• Anglès: raucus ^(en)
• Castellà: ronco ^(es) m.
• Francès: enroué ^(fr)
• Italià: rauco ^(it), roco ^(it)
• Llatí: raucus ^(la)

So tosc

• Anglès: hoarse ^(en)
• Castellà: ronco ^(es)
• Francès: rauque ^(fr)
• Italià: affiocato ^(it), arrocato ^(it)
• Llatí: raucus ^(la), inconditus ^(la)

Nom

ronc m. ‎(plural roncs)

1. Soroll que es fa roncant.

Traduccions

Soroll roncant

• Anglès: snore ^(en)
• Castellà: ronquido ^(es)
• Francès: ronflement ^(fr)
• Italià: russo ^(it)
• Llatí: ronchus ^(la)

Verb

ronc

1. (balear, alguerès) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de roncar.

   Forma amb desinència zero: [jo] ronco, ronque, ronc o ronqui.

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrames: conr, corn

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá: Per una societat de catalans. Barcelona, 1839. Tom II.