sustineo

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /sʊsˈtɪ.nɛ.oː/
• Etimologia: Del prefix sub- i teneō.

Verb

sustineō ‎(1a present^?), sustinēs ‎(2a present), sustinēre ‎(infinitiu), sustinuī ‎(perfet), sustentum ‎(supí)

1. subjectar, sostenir

   «vix arma sustinere» (Titus Livius, Ab Urbe Condita)

   amb prou feines sostenia l'arma

2. sostenir, nodrir

   «ager, ut dena jugera sint, non amplius homines quinque milia potest sustinere» (Marcus Tullius Cicero, Ad Atticum, 2)

   Suposem que donem deu dies de llaurar a cadascú, amb aquesta terra només podrem nodrir quinze mil persones.

3. suportar

   «non tu scis, quantum malarum rerum sustineam» (Titus Maccius Plautus, Mercator)

   Tu no saps quants de mals suporto.

4. contenir

   «equitatumque, qui sustineret hostium petum, misit» (Gaius Iulius Caesar, Bello Gallico)

   i envià la cavalleria per contenir l'atac de l'enemic.