Anglès

llengua germànica / From Wikipedia, the free encyclopedia

L'anglès o anglés[6] ( ? i  escolteu-ne la pronunciació en anglès) és la llengua amb més parlants del món, així com la tercera en parlants que la tenen com a llengua materna.[7][8] Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea,[9] encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment pel normand arran la conquesta del seu territori pel ducat de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui el veu com un dialecte.

Per a altres significats, vegeu «Anglès (desambiguació)».
Quick facts: English  ([ˈɪŋglɪʃ]), Epònim, Tipus, Ús,...
Anglès
English  ([ˈɪŋglɪʃ])

EpònimAnglaterra
Tipusllengua natural, llengua viva i llengua
Ús
Parlants500-1.800 milions[1][2]
Parlants nadius379.007.140  (2019 )
Segona llengua199-1.400 milions[3][2]
Rànquing4a (parlants nadius)[4]
1a o 2a (total)[5]
Autòcton deEuropa Occidental (Regne Unit, Irlanda), Amèrica del Nord (Estats Units, el Canadà, i a algunes comunitats i ciutats de Mèxic), alguns països d'Àfrica, alguns països d'Àsia i Oceania (bàsicament a Austràlia i Nova Zelanda)
Estat
Classificació lingüística
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques occidentals
llengües anglofrisones
llengües àngliques
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet anglès, alfabet llatí i Ortografia anglesa
Institució de normalitzacióCap institució
Estudiat perfilologia anglesa
Nivell de vulnerabilitat1 segur
Codis
ISO 639-1en
ISO 639-2eng
ISO 639-3eng
SILeng
Glottologstan1293
Linguasphere52-ABA
Ethnologueeng
ASCL1201
IETFen
Close

És la primera llengua de la majoria dels habitants de diversos estats sobirans, incloent-hi el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda i diversos països del Carib. És la tercera llengua més parlada al món com a llengua nadiua, després del xinès mandarí i el castellà. Hi ha molta gent que l'aprèn com a segona llengua i és un dels idiomes oficials de la Unió Europea, de molts estats de la Commonwealth i de les Nacions Unides, així com de moltes altres organitzacions internacionals.[10]

L'anglès va sorgir als regnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència de Gran Bretanya i el Regne Unit entre el segle xvii i mitjans del segle xx, a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del segle xx,[11][12][13][14] s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i la lingua franca de moltes regions.[15][16]

Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al segle v de la mà de colons germànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiu English deriven del nom dels angles[17] i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actual Schleswig-Holstein). Una part important del lèxic anglès es basa en arrels llatines, car el llatí en les seves diverses formes era la lingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea.[18] Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de les invasions vikingues dels segles IX i X.

Al segle xi, la conquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules del normandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre les llengües romàniques[19][20] i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. El gran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el segle xv, és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.

A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengües europees, sinó d'arreu del món. L’Oxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.[21][22]