Història de Portugal
història detallada de Portugal / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Portugal com a nació europea remunta a la baixa edat mitjana, quan el comtat de Portugal -portucalense- es fa autònom del Regne de Lleó. No debades, la presència humana en territori portuguès és més vella que la situació que presenta el país durant l'edat mitjana. Durant la prehistòria els primers homínids trepitjaren el país. Les datacions realitzades sobre restes ens apropen a prop de 500.000 anys arrere. El territori fou visitat per diversos pobles: fenicis, que hi fundaren factories, més tard esdevinguts cartaginesos. Els pobles celtes s'hi establiren durablement, tot barrejant-se amb els nadius.
Al segle iii a.n.e. l'actual Portugal era, doncs, habitat per diversos pobles. Llavors Roma envaïx la península Ibèrica i hi estableix les bases per a una nova etapa. El país és romanitzat, és a dir, aculturat i reorganitzat. Esdevé una província perifèrica i s'hi desenvolupa notablement la vida urbana. La religió romana substituïx progressivament les antigues creences. La romanització deixà marques duradores com ara en la llengua, la llei o la religió. És efectivament amb el procés centralitzador i urbanístic romà que s'aplica durablement el principi de legalitat escrita en codis legislatius. La llengua llatina evoluciona cap al portuguès actual i amb el declivi de Roma, el país es cristianitza.
Amb la decadència de Roma, Portugal és ocupat per pobles germànics com ara sueus o visigots, i després per musulmans, els quals bastixen un reialme on florí la ciència i la cultura. De caràcter tolerant, sota l'espasa musulmana hi hagué un procés d'aculturació en què cristians, jueus i musulmans visqueren pacíficament sense grans incidències. Al nord de la península Ibèrica, però, s'hi muntà la resistència que feu caure l'Imperi àrab tot just començar l'any mil.
Des d'Astúries a partir de 1139, durant la conquesta cristiana, es funda el Regne de Portugal, inicialment un comtat atorgat pel rei castellà a un croat borgonyó. El comtat, nascut entre els rius Minho i el Douro, fou pugna entre Castella i els hereus del croat borgonyó que mirà de construir i ampliar el seu regne amb independència de Castella. Les fronteres s'estabilitzen l'any 1297 mercès en part a l'Església catòlica per bé que Castella mai abandonà el seu desig d'annexar-se Portugal.
Independent, Portugal inicia una etapa de prestigi imperial mercès a l'era de les exploracions. El regne fa avançar els coneixements de l'època, així com l'economia del país, a més d'europea, a costa de colonitzacions de pobles autòctons africans, asiàtics i americans. El contacte amb els pobles autòctons no sempre fou fàcil, sobretot per la doctrina europea d'imposició d'una suposada civilització representada en el cas portuguès per la llengua portuguesa i la religió catòlica. Així, doncs, Portugal s'expandix entre els segles xv i xvi a Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia i Oceania, constituint el primer imperi global, hui fins i tot anomenat primera etapa de la globalització.
Envejosa de l'èxit portuguès, Castella es federa amb la corona catalanoaragonesa i de Navarra; tot prosseguint el seu projecte d'Espanya, Aconseguïx per la força annexar-se Portugal l'any 1580 després de la crisi de successió esdevinguda per la desaparició prematura en territori colonial del rei Sebastià. La historiografia actual portuguesa parla d'aquesta etapa com d'"Unió Ibèrica" per deixar en evidència que allò era la constitució de diversos regnes units per circumstàncies no sempre desitjades per tothom. A Europa tothom parlava aleshores d'Espanya per designar el conjunt de la península Ibèrica.
Durant aquesta etapa el poder hispànic amplia la seua exploració colonial fora i dins d'Europa. Poder envejat a Europa, posseïx territori de parla portuguesa, castellana, gallega, basca, catalana, francesa, luxemburguesa, neerlandesa i fins i tot alemanya. Gairebé tot Europa es troba sota els seus peus mercès a guerres i aliances dinàstiques. El Sacre Imperi romà és la imatge d'un territori estamental per la dinàmica de les Corts. França i Anglaterra, principalment, envegen llavors el poder hispànic i per això miren de fracturar-lo amb l'objectiu de debilitar-lo. Portugal retroba, doncs, la seua independència arran d'això. La Guerra de Restauració iniciada juntament amb la Guerra dels Segadors l'any 1640 posa en el poder la dinastia Bragança. Portugal es negà a servir la Unió d'Armes i, de fet, a fer la guerra contra Catalunya. Aprofitant l'ocasió, hi té lloc una guerra de desgast fins a retornar a l'estat de sobirania.
El país passa a ser el centre dels debats filosòfics de les Llums un cop que Voltaire aprofita el terratrèmol de 1755 a Lisboa per qüestionar les explicacions mítiques. Una data clau, atès que sota l'impuls de les monarquies il·lustrades el país es reconstruïx urbanísticament i cultural. Fita que s'il·lustra avui per la plaça del Comerç de Lisboa, d'arquitectura clàssica i exquisida. El país arriba i tot a exportar un estil durant el barroc amb el manuelí i esdevé signe de modernitat mercès al marquès de Pombal.
Les invasions hispànica i francesa tornen a posar el país contra les cordes políticament i econòmica, malgrat que això contribuí a estrènyer els llaços força bons amb el Regne d'Anglaterra, que passa a ajudar el Regne de Portugal durant les guerres napoleòniques. L'any 1820 una revolta instaura la primera monarquia constitucional a Portugal mentre una disputa familiar dona la independència al Brasil. Comença llavors la decadència colonial portuguesa. Anglaterra aprofita l'avinentesa per a apoderar-se de part del territori colonial portuguès de l'Àfrica en la Conferència de Berlín. El país s'industrialitza durant el segle xix a ritme força lent però políticament s'adapta bé als nous corrents, sobretot mercès al paper que hi jugà la maçoneria.
Una revolució esdevinguda el 1910 posa fi a la monarquia i hi implanta la primera república. Però això no fou sinònim de liquidació dels problemes d'un país immers en un conflicte social, de gran corrupció i enfrontaments constants contra l'Església catòlica. El cop d'estat de 1926 dona lloc a la dictadura salazarista. La Guerra Civil a Espanya obliga la dictadura portuguesa de defensar-se atès que el règim feixista hispànic vol fer-se amb Portugal i Andorra, i callar les reivindicacions nacionals de bascs i catalans. Amb la implantació d'una dictadura pancastellana en part del territori peninsular, dues dictadures dibuixen bona part de la història del segle XX ibèric.
El final de la dictadura és sinònim de llibertat per a portuguesos i colònies. A l'Àfrica la guerra s'imposa. Les poblacions autòctones es rebel·len contra el règim i Portugal, després de dures derrotes sagnants, dona la independència a les poques colònies que posseïx. A Portugal, dementre, s'establix la democràcia pluralista i, alhora, s'incorpora al neoliberalisme mercès a la seua entrada a la Unió Europea. Aleshores el microestat ibèric, Andorra, aconseguix fer reconèixer la seua independència.
La crisi econòmica d'inicis del segle XXI atura sobtadament la seua reconstrucció postdictadura. Es torna objecte de polítiques de retallades imposades des de la Troika, cosa que desencanta notablement la població. Aquesta s'adherix progressivament al comunisme alhora que resorgix un cert sentiment de glorificació imperial. Part de la població pensa llavors que viure sota el salazarisme o sota democràcia no canvia gaire cosa. Mancat de memòria històrica,[1][2] el país veu com, any rere any, la participació a les eleccions disminuïx notablement. La Unió Europea deixa de tenir la imatge de progrés i modernitat de què gaudia anteriorment. Així i tot, el país presenta signes de progressisme en adoptar el matrimoni homosexual sense violència ni manifestacions homofòbiques tal com sí que sorgiren a altres indrets d'Europa, com ara França, a més de ser percebut per les elits econòmiques europees com un país exemplar.