deu

Potser volíeu: DEU, Deu, déu, Déu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (numeral) /ˈdɛw/^ⓘ
• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (font) oriental /ˈdɛw/, occidental /ˈdew/
• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (verb dar/deure)

Oriental:	central /ˈdɛw/
	balear /ˈdəw/, /ˈdɛw/
Occidental:	/ˈdew/

• Rimes: -ɛw
• Homòfon: déu ‎(occidental)
• Etimologia: Numeral: del llatí decem.
• Etimologia: Substantiu femení: Del català antic dou, de dotz, preromà potser d'un precèltic *d(o)ukis ‎(«borboll d’aigües»), del protoindoeuropeu *dʰew- ‎(«moure’s bulliciosament, fluir»), segle XV. Compareu amb l’evolució fonètica de veu i creu. Cognat de l’occità dotz, francoprovençal dor, piemontès adoss. Afí al letó dūkt ‎(«bullir, brunzir»).^[1]

Numeral

← 9	10		11 →
Cardinal: Ordinal: Partitiu: Col·lectiu: Multiplicatiu: Prefix:		deu desè dècim desena dècuple deca-
Viccionari:Llista de nombres en català

deu inv.

1. (cardinal) Nou més un.

   En dues mans hi ha deu dits.

2. (valor ordinal) Desè, desena.

   La pàgina deu

   El dia deu de maig

Derivats

• decimal

Traduccions

Traduccions

• Aimara: tunka ^(ay)
• Alemany: zehn ^(de)
• Anglès: ten ^(en)
• Basc: hamar ^(eu)
• Castellà: diez ^(es)
• Esperanto: dek ^(eo)
• Francès: dix ^(fr)
• Gallec: dez ^(gl)
• Italià: dieci ^(it)
• Japonès: 十 ^(ja)
• Llengua de signes catalana: DEU ^(csc)
• Neerlandès: tien ^(nl)
• Occità: dètz ^(oc)
• Polonès: dziesięć ^(pl)
• Portuguès: dez ^(pt)
• Romanès: zece ^(ro)
• Sard: deghe ^(sc)
• Suec: tio ^(sv)
• Tahitià: hō'ē 'ahuru ^(ty)

Nom

deu m. ‎(plural deus)

1. Xifra i nombre 10.

Compostos i expressions

• treure un deu o ser de deu = perfecte

Nom

deu f. pl.

1. Desena hora.

   Són les deu del matí.

Nom

deu f. ‎(plural deus)

1. Naixement d’un corrent d’aigua, origen d’una font.

Traduccions

Naixement d’un corrent d’aigua

• Alemany: Quelle ^(de) f.
• Anglès: spring ^(en)
• Castellà: manantial ^(es) m.
• Francès: source ^(fr) f.
• Italià: sorgente ^(it) f.

Verb

deu ‎(infinitiu dar)

1. Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present d'indicatiu de dar.

   [Vosaltres/vós] dau o deu.

2. Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present de subjuntiu del verb dar.

   [Que vosaltres/vós] deu.

3. Segona persona del plural (vosaltres, vós) de l'imperatiu del verb dar.

   Deu o dau [vosaltres/vós].

Verb

deu ‎(infinitiu deure)

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de deure.

   [Ell/ella/vostè] deu.

2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb deure.

   Deu [tu].

Miscel·lània

• Síl·labes: 1

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

Català antic

Verb

deu

1. segona persona plural (vós, vosaltres) del present de subjuntiu de dar