paro

Potser volíeu: parò, paró

Català

Verb

paro

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de parar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb parar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb parar.

Miscel·lània

• Síl·labes: pa·ro (2)
• Anagrames: arpo, arpó, poar, proa, rapo

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpa.ɾo/
• Rimes: -aɾo
• Etimologia:

[Nom 1] De parar.

[Adjectiu i Nom 2] Del llatí Parĭus, del grec antic Πάριος ‎(Pários).

Nom

paro m. ‎(plural paros)

1. atur

Adjectiu

paro m. ‎(femení para, plural masculí paros, plural femení paras)

1. (arcaisme) forma alternativa de pario

Nom

paro m. ‎(plural paros, femení para)

1. (arcaisme) forma alternativa de pario

Verb

paro

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb parar

Miscel·lània

• Síl·labes: pa·ro (2)
• Anagrames: arpo, arpó, opar, pora, prao, proa, rapo, rapó, ropa

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre paro

Italià

Verb

paro

1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de parare

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈpa.roː/
• Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *per-; cognat amb pariō.

Verb

parō ‎(1a present^?), parās ‎(2a present), parāre ‎(infinitiu), parāvī ‎(perfet), parātum ‎(supí)

1. amanir, preparar
2. arranjar, guarnir

Derivats

• parābilis
• apparō
• comparō
• disparō
• imperō
• praeparō
• properus
• reparō
• sēparō
• supparō
• vituperō