Català
llengua romànica / From Wikipedia, the free encyclopedia
El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques i localitats de l'interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l'illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord,[8] el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians),[9][10] i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l'Argentina, amb 200.000 parlants).[11] Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009),[12] inclou 1.687 termes municipals. Com a llengua materna, és parlada per quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.263.000 a Catalunya,[13] 1.521.000 al País Valencià[14] i 417.000 a les Illes Balears.[15] Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.
Aquest article tracta sobre l'idioma. Vegeu-ne altres significats a «Català (desambiguació)». |
català i valencià (occ.: [kataˈla], or.: [kətəˈɫa], alg.: [kataˈɾa]) | |
---|---|
Altres noms | valencià (al País Valencià) AFI: [baɫensiˈa], [vaɫensiˈa] (oc.) [bəɫənsiˈa] (or.) [vəɫənsiˈa] (Tarr., bal.). |
Tipus | llengua i llengua viva |
Ús | |
Parlants | 10.048.969 (2018)[1] |
Parlants nadius | 4.079.420 (2012 ) |
Oficial a | |
Autòcton de | Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra, Franja de Ponent, el Carxe, Catalunya del Nord, l'Alguer, Aragó, Regió de Múrcia i Pirineus Orientals |
Estat | Espanya, França, Andorra i Itàlia |
Territoris catalanoparlants on el català és oficial Territoris catalanoparlants on el català no és oficial Territoris històricament no catalanoparlants on el català és oficial | |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües italooccidentals llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
Institució de normalització | Institut d'Estudis Catalans, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut Aragonès del Català |
Estudiat per | filologia catalana |
Història | història de la llengua catalana |
Codis | |
ISO 639-1 | ca |
ISO 639-2 | cat |
ISO 639-3 | cat |
ISO 639-6 | iren |
SIL | cat |
Glottolog | stan1289 |
Linguasphere | 51-AAA-e |
Ethnologue | cat |
ASCL | 2301 |
Linguist List | cat |
IETF | ca |
La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes.
El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.
El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb el qual comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a l'Estat andorrà, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'única llengua oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles.
L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina un auxiliar basat en el verb anar (encara que no totalment coincident amb aquest) i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).
A la fi del segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, constata que:
« | És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.[16] | » |
En el cas de les Illes Balears, un 69% dels parlants empra denominacions localistes (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer) mentre que el 31% restant es refereix a la llengua com a català.[17] No obstant, a les Balears, a diferència del cas del País Valencià, l'ús de glotònims diferents de l'unitari és compatible amb la percepció de la unitat de la llengua; un 81% dels parlants illencs considera que la llengua que parlen és la mateixa que a la resta de territoris de parla catalana.[18]
Hi ha altres glotònims tradicionals que es fan servir com a sinònim de "català" al llarg del domini lingüístic. Així, per exemple, a l'Alguer se li diu alguerès, a Fraga, fragatí, a Maella, maellà i a la comarca de la Llitera, lliterà.
El català és una llengua indoeuropea i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les llengües romàniques. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el francès (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran manera de les fonts.
La Gramàtica del català contemporani[19] situa el català dins les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al segle xv, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües occitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.[20]
Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'una mateixa llengua. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, inclogueren el català com a part integrant del conjunt occità.[21][22][23][24][25]
La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:
- Andorra, on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població.
- Espanya
- Catalunya, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà i l'occità (variant aranesa). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. És la llengua habitual del 37% de la població.
- Illes Balears, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen diverses variants dialectals. És la llengua habitual del 46% de la població.
- En la major part del País Valencià, on és la llengua pròpia i on es parla la varietat dialectal anomenada oficialment i genèricament valencià, no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional valenciana i la meridional catalana comparteixen un mateix dialecte, el valencià de transició. En aquesta zona, el català és la llengua habitual del 40,1% de la població i rep el nom històric[26] i oficial de valencià.[27] Igual que en altres territoris, hi existeixen subdialectes: el valencià de transició o tortosí, a la zona septentrional i compartit amb la zona meridional catalana (on el català és la llengua habitual del 40,1% de la població), el valencià septentrional o castellonenc, el valencià central, el meridional i el valencià alacantí. Per al conjunt del País Valencià és la llengua habitual d'un 42% de la població, aproximadament. Per a més informació, vegeu l'article valencià.
- A la zona oriental d'Aragó (Franja de Ponent), territori format per les comarques de La Llitera i el Matarranya, i prop de la meitat dels municipis de la Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó – Casp; la tenen com a llengua habitual prop de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. A Aragó el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autonòmica. El 17 de desembre de 2009 les Corts d'Aragó van aprovar un dictamen per promoure i fomentar les llengües pròpies d'Aragó.[28]
- Una petita comarca de la Regió de Múrcia, coneguda com el Carxe, on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial.
- França
- Els antics territoris tributaris dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (territori conegut també com a Catalunya del Nord) que van formar part de la Monarquia Hispànica fins al Tractat dels Pirineus (1659). Actualment es corresponen amb la gairebé totalitat del departament dels Pirineus Orientals. Aquí el català no és oficial i ha retrocedit molt davant del francès. És la llengua habitual del 3,5% de la població.
- Nombroses comunitats de gitanos catalans residents a França han mantingut de fa segles el català com a llengua materna i de relació entre ells. N'hi ha sobretot a Occitània (des d'Aquitània fins a la Provença), però també a la França central i septentrional.[29][30]
- Itàlia
- La ciutat italiana de l'Alguer a l'illa de Sardenya, on és parlat habitualment per un 13,9% de la població. L'Estat italià, en virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques" de 1999, preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública, en el sistema educatiu així com la posada en marxa de transmissions radiotelevisives per la RAI sempre que l'estatut de llengua subjecta a tutela sigui sol·licitat al consell provincial per municipis en què ho sol·liciti el quinze per cent de la població.[31] Anteriorment, el 1997, el Consell Regional de Sardenya havia reconegut la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana a tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït, entre les que cita el català, a la ciutat de l'Alguer.[32] La ciutat, per la seva banda, promulga la seva tutela i normalització en els seus estatuts de 2000.[33]
Una denominació que intenta englobar a tota aquesta àrea lingüística, no exempta de discussions pel caràcter ideològic que ha anat adquirint, és la de Països Catalans, encunyada a la fi del segle xix i popularitzada per Joan Fuster en la seva obra Nosaltres els valencians («Nosaltres els valencians», 1962).
Els primers batecs del català escrit són pel cap baix del segle iv i es troben en els textos de Pacià de Barcelona, encara que el llibre més antic escrit totalment en català és el Llibre Jutge, del segle xi i copiat a Organyà. Les cèlebres Homilies d'Organyà són ja dels anys 1220-1230 i d'una data semblant ho seria la còpia del Llibre Jutge conservada al Monestir de Montserrat.[34] Fins als segles xvi i xvii, quan comença el retrocés del català escrit enfront del castellà, la llengua catalana s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull, Ramon Muntaner (s. xiii – s. xiv), Ausiàs March, Bernat Metge i Joanot Martorell (s. xv).
L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716),[35] al Regne de València (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja.
Des de la meitat del segle xiii fins al tombant del segle xv,[36] hom ha parlat el català al Regne de Múrcia, on hi havia components militars de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al segle xviii, com va passar també a Malta. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint, conegut com a patuet.
El 1807 l’Oficina d’Estatística del Ministeri d’Interior francès va demanar als prefectes una enquesta oficial sobre els límits de la llengua francesa. L'enquesta constata que al Rosselló, es parlava pràcticament només català, i, atès que Napoleó volia incorporar el Principat a França, com succeí el 1812, es preguntà al cònsol a Barcelona. Aquest declara que el català “se enseña en las escolas, se imprimeix y se parla, no sols ente lo baix poble, si que també entre las personas de primera calitat, aixi en tertulias, com en visitas y congressos”, indicant que es parla a tot arreu “a excepcio dels tribunals reals". També indica que el català es parla a més “en lo Regno de Valencia, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibissa, Sardeña, Corcega y molta part de Sicilia, en la Vall d’Aran i Cerdaña”.[37]
Al segle xix amb la Renaixença es produeix la recuperació del català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç normativitzador que culmina al segle xx amb diverses fites com ara l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el segle xix es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta,[38] o pels musulmans durant la retirada de Septimània.[39] Un dels primers filòlegs que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fou Friedrich Christian Diez.[20]
El català té algunes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant, sorgides de l'evolució local i peculiar del llatí vulgar. Els trets següents són algunes de les mutacions del llatí que s'han esdevingut durant la consolidació del català, i també se'n mostrem altres trets generals.
Vocalisme
- Trets comuns amb el grup gal·loromànic:
- Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (mūrum, flōrem → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que les conserva, excepte -E (muro però flor/chor), o a l'italoromànic que les conserva totes (muro, fiore).
- Trets comuns amb l'occità:
- El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] rei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou, etc.)
- Trets que l'oposen al gal·loromànic:
- Conservació gairebé general del so de la-u- llatina (català oriental lluna [ˈʎunə], català occidental lluna [ˈʎuna/ɛ], occità luna [ˈlynɔ], francès lune [lyn]). Només el dialecte capcinès va passar a la -u- gal·loromànica.
- Trets que l'oposen al castellà:
- Manteniment de [ɛ] i [ɔ].
- Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
- Reducció del diftong au a "o oberta" [ɔ] (caulem, paucus → col, poc)
Consonantisme
- Tret de la Romània occidental:
- Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (capra, catēna, sēcūrus → cabra, cadena, segur)
- Trets comuns gal·loromànics:
- Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (plicāre, clāvem, flōrem → plegar, clau, flor). Aquest tret, comú amb les llengües gal·loromàniques, oposa el català a les llengües iberoromàniques[40] que normalment els han perdut (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).[41][42]
- Com en francès, en portuguès i en occità, se sonoritzen les consonants sordes obstruents quan el fonema primer de la paraula següent és una vocal o una consonant sonora, per exemple (en pronunciació valenciana): els homes [eɫs] i [ˈɔmes] → [eɫˈzɔmes]; peix bo [ˈpe(j)ʃ] i [ˈbɔ] → [ˈpe(j)ʒˈβɔ]; blat bord [ˈblat] i [ˈboɾt] → [ˈbladˈboɾt].
- Trets comuns amb l'occità (llenguadocià)
- Caiguda de -N- intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (pānem, vīnum → pa, vi). Contràriament al llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) fora del dialecte septentrional, el rossellonès.
- Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p].
- Trets específics, que gairebé no es troben en cap altra varietat de la Romània:
- -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (pedem, crēdit →peu, (ell) creu)
- -C + e, i, final →-u (crucem → antic crou > creu)
- Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (mīrātis → antic miratz → mirau → mirau/mireu.
- Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
- Palatalització de L- inicial (lūna, lēgem → lluna, llei). Aquest tret es troba també en el subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
- Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (coxa, piscem → cuixa, peix)
- /k/ + [e], [i], [j] → *[ts] → [s]; caelum → cel [ˈsɛɫ].
- /ɡ/ + [e], [i], [j] → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; gelū → gel [ˈʒɛɫ].
- /j/ → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; iactāre → gitar [ʒiˈta]
- -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; mulierem → muller; caballum → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, on s'ha simplificat la geminació; auricula → *oric'la → orella; vetulus → *vet'lu → vell.
- -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; ligna → llenya; annum → any tret compartit amb el castellà.
- Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
- Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND→ -m-, -n- (camba, cumba, mandāre, binda > cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
- Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ɫɫ], intel·ligent [ɫɫ]. Trets quasi desapareguts al dialecte valencià. Aquestes sols són comunes a l'occità i a les varietats itàliques.
Morfologia
- El català baleàric ha conservat l'article salat se, sa, sos, ses (< llatí ipse «mateix»), probablement anterior a la forma derivada de ille. Aquest article solament s'ha conservat de manera dominant al sard i està en perill d'extinció, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
- Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara, al dialecte nord-occidental i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
- Contràriament a les varietats iberoromàniques, el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [ˈkinz ˈaɲs].
- Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão), en algunes varietats occitanes (roergàs, llenguadocià, gascó pirinenc i niçard). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
- El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
- Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i a l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
- Absència gairebé completa del partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a les llengües gal·loromàniques (ex: vull pa, cast. quiero pan, però fr. je veux du pain).
- Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).
Lèxic
El lèxic bàsic català sembla demostrar més afinitats amb el grup gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem exemples del dialecte llenguadocià).
- fenestra > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra), així com esp. hiniestra i port. antic fẽestra, però actualment esp. ventana, port. janela (però gallec xanela i fiestra)
- mandūcāre > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare); contra comedere > esp. i port. comer
- matutinum > matí (oc. i fr. matin, it. mattino/mattina); contra *māneāna > esp. mañana, port. manhã
- parabolāre > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare); contra fābulāre > esp. hablar, port. falar
- tabula > taula (oc. taula, fr. table, it. tavola); contra mēnsa > esp. i port. mesa.
Segons Ethnologue, i a manca de dades referents al francès, el català té en l'italià la llengua més propera en similaritat lèxica fora del diasistema occitanoromànic: 87% de semblança amb l'italià, 85% amb el portuguès i el castellà, 76% amb el ladí, 75% amb el sard i 73% amb el romanès.[43]
Alfabet i caràcters
L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, de l'època medieval existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona són escrites en català amb caràcters hebreus.[44]
Sistema d'escriptura
El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la ela geminada: ‹l·l› (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la ‹ny› [ɲ] que també es troba a l'hongarès, a les llengües filipines, al malai, a l'indonesi i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia ‹-ig›, pronunciada [t͡ʃ] després de vocal i [it͡ʃ] després de consonant, representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([mit͡ʃ]), desig ([deˈzit͡ʃ]) puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb ‹t› + "consonant" les consonants dobles en: ‹tm›, ‹tn›, ‹tl› i ‹tll› i l'africament en: ‹ts›, ‹tz›, ‹tx›, ‹tg› i ‹tj› (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).
Gramàtica
Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes.[45] Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:
Singular | Plural | |
---|---|---|
Masculí | el noi senzill | els nois senzills |
Femení | la noia senzilla | les noies senzilles |
En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".[46]
Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) encara que es permeti la variació en l'ordre dels elements per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. El mot més important de la frase és el verb, sense el qual no existeix l'oració gramatical.
Dins del domini lingüístic
Territoris on té estatus oficial
Territori | Entén | Sap parlar | Llengua inicial o usada a casa |
---|---|---|---|
Catalunya[47] | 5.899.400 | 5.027.200 | 2.268.100 |
País Valencià[48] | 3.571.424 | 2.510.849 | 1.289.721 |
Illes Balears | 888.271 | 418.204 | |
Andorra | |||
L'Alguer (Sardenya, Itàlia) | 20.000 | 17.625 | 4.638 |
Total |
Territoris en els quals no té estatus oficial
Territori | Entén | Sap parlar | Llengua habitual |
---|---|---|---|
Catalunya del Nord (Occitània, França) | 203.121 | 125.622 | 11.703 |
Franja de Ponent (Aragó, Espanya) | 38.853 | 35.031 | 30.386 |
El Carxe (Regió de Múrcia, Espanya) | Sense dades (<697) | Sense dades (<697) | Sense dades (<697) |
Total | 261.974 | 178.278 | 46.727 |
Fora del domini lingüístic
Total
Àrea | Entén | Sap parlar | Llengua habitual |
---|---|---|---|
Dins del domini lingüístic | 10.636.364 | 7.405.898 | 4.498.532 |
Fora del domini lingüístic | Sense dades | 350.000 | Sense dades |
Total | 10.636.364 | 7.755.898 | 4.498.532 |
Coneixement del català (2003-2004)
Territori | Parlar | Entendre | Llegir | Escriure |
Catalunya | 84,7 | 97,4 | 90,5 | 62,3 |
País Valencià | 57,5 | 78,1 | 54,9 | 32,5 |
Illes Balears | 74,6 | 93,1 | 79,6 | 46,9 |
Catalunya del Nord | 37,1 | 65,3 | 31,4 | 10,6 |
Andorra | 78,9 | 96,0 | 89,7 | 61,1 |
Franja de Ponent | 88,8 | 98,5 | 72,9 | 30,3 |
L'Alguer[56] | 61,3 | 90,1 | 46,5 | 13,6 |
(% de la població de 15 i més anys).
Ús social
Territori | A casa | Al carrer |
Catalunya | 31 | 51 |
País Valencià | 31 | 32 |
Illes Balears | 38 | 41 |
Catalunya del Nord | 1 | 1 |
Andorra | 38 | 51 |
Franja de Ponent | 52.2 | 61 |
L'Alguer | 8 | 4 |
(% de la població de 15 i més anys, al País Valencià: només zona catalanòfona).
Llengua materna
Territori | Persones | Percentatge |
Catalunya | 2.813.000 | 31% |
País Valencià | 1.047.000 | 27% |
Illes Balears | 392.000 | 38% |
Andorra | 26.000 | 33,8% |
Franja de Ponent | 33.000 | 52.2% |
Catalunya del Nord | 35.000 | 8,5% |
L'Alguer[56] | 8.000 | 22,4% |
Total | 4.353.000 | 31,2% |
Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.[58] Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.[59]
El 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos grans blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.
No hi ha una línia precisa que divideixi els dos blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició força ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les illes Balears. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:
- Català occidental:
- Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
- La x inicial o postconsonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
- La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
- La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i de transició).
- Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
- Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
- Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet...
- Català oriental:
- Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (tanmateix, es manté /o/ a Mallorca).
- La x tant si és inicial, postconsonàntica, entre vocals o si és precedida de i és fricativa /ʃ/.
- Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del baleàric es pronuncien [ə] i en alguerès es pronuncien [e]).
- Antiga tendència a la iodització de certs mots històrics (tret estigmatitzat i en fort retrocés actualment a Catalunya, amb frases com "la paia a l'ui").
- La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) i zero (Balears i alguerès).
- Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
- La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
- Hi ha vocabulari específic: mirall, noi/al·lot...
Cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català es divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:
Divisió dialectal del català-valencià |
||
1. Ribagorçà i. Benasquès (CA < > AN) 2. Pallarès b) Occidental de transició 1. Tortosí o valencià de transició 2. Matarranyenc c) Valencià 1. Castellonenc 4. Alacantí 5. Valencià murcià. (Desaparegut, trets lèxics i gramaticals transferits al murcià o panotxo) DIALECTES DE TRANSICIÓ ENTRE BLOCS a) Xipella* (oriental < > occidental) 1. Solsoní b) Salat de la Marina* (mallorquí < > valencià) |
a) Septentrional (rossellonès) 1. Capcinès b) Central 2. Barceloní 3. Tarragoní c) Baleàric 1. Mallorquí iii. Mallorquí felanitxer iv. Mallorquí d'Argentina (Desaparegut) 2. Menorquí i. Menorquí oriental ii. Menorquí occidental ii. Menorquí de Florida (Desaparegut) 3. Eivissenc i. Eivissenc oriental ii. Eivissenc occidental iii. Vilatà d) Alguerès |
DIALECTES NO CLASSIFICATS a) Patuet d'Algèria (Desaparegut) b) Judeocatalà (Desaparegut) c) Catanyol |
Estàndards
Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra i Poch però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central[60] no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.
L'estàndard de l'IEC, a més de tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) – francés o anglés (AVL), cafè (IEC) – café (AVL), conèixer (IEC) – conéixer, comprèn (IEC) – comprèn (AVL). Això és a causa de la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat això, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.
També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.
A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. Per exemple, l'IEC indica que tan correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".
A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.