Girona
municipi de Catalunya From Wikipedia, the free encyclopedia
Girona és una ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del Gironès, de la vegueria de Girona i de la província de Girona. Pertany a l'àmbit de les comarques gironines.
 |
Aquest article tracta sobre la ciutat de Girona. Vegeu-ne altres significats a «Girona (desambiguació)». |
| |||||||||||||||||||||||
| Tipus | municipi de Catalunya | ||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||
| Estat | Espanya | ||||||||||||||||||||||
| Comunitat autònoma | Catalunya | ||||||||||||||||||||||
| Província | província de Girona | ||||||||||||||||||||||
| Comarca | Gironès | ||||||||||||||||||||||
| Capital de | |||||||||||||||||||||||
| Capital | Girona | ||||||||||||||||||||||
| Conté la subdivisió | |||||||||||||||||||||||
| Població humana | |||||||||||||||||||||||
| Població | 107.032 (2024) (2.737,39 hab./km²) | ||||||||||||||||||||||
| Llars | 1.409 (1553) | ||||||||||||||||||||||
| Gentilici | gironí, gironina, gironins, gironines | ||||||||||||||||||||||
| Idioma oficial | català | ||||||||||||||||||||||
| Geografia | |||||||||||||||||||||||
| Part de | |||||||||||||||||||||||
| Superfície | 39,1 km² | ||||||||||||||||||||||
| Banyat per | Ter, Onyar, Güell i Galligants | ||||||||||||||||||||||
| Altitud | 70 m | ||||||||||||||||||||||
| Limita amb | |||||||||||||||||||||||
| Dades històriques | |||||||||||||||||||||||
Esdeveniment clau
| |||||||||||||||||||||||
| Patrocini | Sant Narcís i Feliu de Girona | ||||||||||||||||||||||
| Festa patronal | Fires de Sant Narcís (29 d'octubre) | ||||||||||||||||||||||
| Organització política | |||||||||||||||||||||||
| • Batlle | Lluc Salellas i Vilar (2023–) | ||||||||||||||||||||||
| Membre de | |||||||||||||||||||||||
| Pressupost | 132.255.950 € (2022) | ||||||||||||||||||||||
| Identificador descriptiu | |||||||||||||||||||||||
| Codi postal | 17000–17007 | ||||||||||||||||||||||
| Fus horari | |||||||||||||||||||||||
| Prefix telefònic | 972 | ||||||||||||||||||||||
| Codi INE | 17079 | ||||||||||||||||||||||
| Codi IDESCAT | 170792 | ||||||||||||||||||||||
| Altres | |||||||||||||||||||||||
| Agermanament amb | Nikšić Farsia Nueva Gerona Ciutat de Wakefield (oc) Bluefields Wakefield Reggio de l’Emília (1982–) Albi (1985–) | ||||||||||||||||||||||
| Lloc web | girona.cat | ||||||||||||||||||||||
| | |||||||||||||||||||||||
La ciutat es troba a la confluència de quatre rius (el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants) i a una altitud de 75 m sobre el nivell del mar. El terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter; a l'est, amb Celrà; al sud-est, amb Juià i Quart; al sud-oest, amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt; i a l'oest, amb Sant Gregori. El municipi tenia 102.666 habitants el 2022,[1] tot i que l'àrea urbana de Girona (que inclou també els municipis de Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix i Fornells de la Selva)[2] sumava un total de 146.566 habitants.
El nucli històric o barri vell compta amb elements monumentals únics al continent. Es troba delimitat per l'anomenat passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (segle ix) i de la baixa edat mitjana (segles xiv i xv). Entre els monuments destaquen el call (antic barri jueu, dels més ben conservats de la península ibèrica), les acolorides cases de l'Onyar, els banys àrabs i la catedral, d'una grandíssima nau única que és la més ampla del món en estil gòtic.[3]
Clima
- Llista de topònims de Girona (Muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts, edificis, etc).
El clima és mediterrani, al límit de la característica fonamental d'aquest clima —la sequera estival, amb prou feines percebuda alguns anys a la zona de Girona— i amb una oscil·lació entre els freds de l'hivern —són habituals les glaçades entre desembre i febrer— i les calors de l'estiu —màximes superiors als 35 °C durant la canícula— que li atorguen, en conjunt, un caràcter més extremat que als climes litorals, però sense arribar a la continentalitat de les conques interiors de Catalunya. Girona està dins de la zona temperada. Les temperatures mitjanes oscil·len entre els 13 °C i els 17 °C.
| Dades climàtiques a Girona | |||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Mes | gen | febr | març | abr | maig | juny | jul | ag | set | oct | nov | des | anual |
| Màxima rècord °C (°F) | 23.8 (74.8) |
25.5 (77.9) |
29.0 (84.2) |
29.1 (84.4) |
33.6 (92.5) |
43.9 (111) |
39.0 (102.2) |
41.2 (106.2) |
37.0 (98.6) |
32.3 (90.1) |
30.0 (86) |
22.5 (72.5) |
43.9 (111) |
| Màxima mitjana °C (°F) | 13.15 (55.67) |
14.1 (57.4) |
16.67 (62.01) |
18.8 (65.8) |
22.61 (72.7) |
26.96 (80.53) |
30.16 (86.29) |
29.72 (85.5) |
25.99 (78.78) |
21.96 (71.53) |
16.82 (62.28) |
13.61 (56.5) |
20.2 (68.4) |
| Mitjana diària °C (°F) | 6.41 (43.54) |
7.23 (45.01) |
9.76 (49.57) |
11.99 (53.58) |
15.6 (60.1) |
19.81 (67.66) |
22.76 (72.97) |
22.6 (72.7) |
19.34 (66.81) |
15.42 (59.76) |
10.27 (50.49) |
7.0 (44.6) |
14.7 (58.5) |
| Mínima mitjana °C (°F) | −0.34 (31.39) |
0.42 (32.76) |
2.85 (37.13) |
5.1 (41.2) |
8.57 (47.43) |
12.66 (54.79) |
15.35 (59.63) |
15.48 (59.86) |
12.68 (54.82) |
8.87 (47.97) |
3.71 (38.68) |
0.4 (32.7) |
8.4 (47.1) |
| Mínima rècord °C (°F) | −13.0 (8.6) |
−8.2 (17.2) |
−5.5 (22.1) |
−1.8 (28.8) |
0.6 (33.1) |
5.1 (41.2) |
10.2 (50.4) |
8.6 (47.5) |
5.8 (42.4) |
−0.8 (30.6) |
−6.0 (21.2) |
−9.4 (15.1) |
−13.0 (8.6) |
| Precipitació mitjana mm (polzades) | 62 (2.44) |
51 (2.01) |
50 (1.97) |
67 (2.64) |
71 (2.8) |
60 (2.36) |
32 (1.26) |
46 (1.81) |
70 (2.76) |
88 (3.46) |
70 (2.76) |
56 (2.2) |
728 (28.66) |
| Mitjana de dies de precipitació | 4.9 | 4.9 | 5.1 | 7.1 | 7.3 | 5.1 | 3.2 | 5.1 | 6.5 | 6.4 | 5.2 | 4.7 | 65.8 |
| Mitjana de dies de neu | 0.3 | 0.3 | 0. | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0.1 | 0.7 |
| Humitat relativa mitjana (%) | 75 | 73 | 70 | 69 | 68 | 63 | 59 | 65 | 70 | 75 | 76 | 76 | 71 |
| Mitjana mensual d'hores de sol | 157 | 156 | 179 | 194 | 224 | 247 | 385 | 361 | 195 | 167 | 143 | 132 | 2.540 |
| Font: amet.es[4] | |||||||||||||
 |
Història
Època antiga: ibers i romans
Fundació de Gerunda
Els primers pobladors van ser els ibers de la tribu dels indígets, situats als poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona, com el del congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important. En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma. És, aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda,[5] l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar «entre l'Undarius», nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar.
La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum gironí. Així, doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia.
Estructura urbana, econòmica i política de Gerunda
L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el fòrum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al tram per dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església catedral de Santa Maria. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra cap a la darreria del segle iii dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament tenien una funció per a la defensa militar, sinó que servien per definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager.
L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals, com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum.
Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera on es concentraven les uillae; això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la ciuitas, la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus subordinats (uillicus). A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques.
L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana
La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada als voltants de 304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: sant Feliu de Scil·la (Mauritània). Doncs, Feliu de Girona es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif sant Narcís, de tradició importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium o tomba d'un sant màrtir a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle iv dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa. Els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus. Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit.
Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià (284-305 dC), patí les incursions germàniques (segles iv-v dC) i a la fi veié com el poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou poder que, en algunes característiques, aplicava unes polítiques de continuïtat. L'únic poder que no es va desfer i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles iv-v dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període romà. El canvi més notable fou l'erecció en ple segle iii d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'imperi.
Època medieval
Període alt-medieval
Dominació visigòtica i musulmana
A l'inici del segle v, es consumava la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. La província Tarraconense passà a domini de l'oligarquia militar visigòtica establerta a la Gàl·lia durant el darrer terç de segle. Aquesta oligarquia era fortament romanitzada i articularen el nou poder que ells representaven amb el poder preexistent de la noblesa autòctona. En conseqüència, la ciutat de Girona entrà dins l'òrbita visigòtica. Tanmateix, aquesta substitució del poder polític i militar no afectà tan negativament l'existència de la ciutat, com ocorregué amb altres antigues ciutats romanes que quedaren abandonades o en notable decadència. Tot i les plagues i calamitats que assolaren Girona durant els segles vi i vii, la ciutat es convertí en un punt important del nord-est peninsular. Sembla que Girona hagué de patir el procés de ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi a causa de la general ruïna i pèrdua de pes de les ciutats. Això no obstant, a Girona es va crear una seca dels reis visigots de rellevància dins l'antiga província Tarraconense, ara enquadrada dins el Regne de Toledo. La difusió de la moneda gironina fou considerable i se n'han trobat mostres arreu de la península. Pel que fa als afers polítics del nou regne, Girona participà en la revolta de Pau (673), en el si de les lluites pel poder entre faccions oligàrquiques visigòtiques, inici de la descomposició del poder visigot. El rei Vamba assetjà la ciutat abans de passar al centre de Pau a Narbona, la qual cosa palesa que Girona, acabat l'Imperi Romà d'Occident i la seguretat de les fronteres, tornà a tenir el caràcter defensiu i estratègic que ja havia tingut quan es va fundar.
Un altre àmbit en el qual Girona es veié a bastament enfortida fou el de l'organització eclesiàstica. El 517 la ciutat fou seu del concili provincial, presidit pel bisbe metropolità de Tarragona i que comptà amb l'assistència dels bisbes de Girona, Empúries, Barcelona, Egara, Lleida i Osca. En aquesta etapa d'esplendor gironina, el culte al màrtir de la ciutat, sant Feliu, s'expandí força pel territori, fins al punt d'assentar-se fins a Bierzo (bisbat de Saragossa).
L'any 711 comença la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Davant la descomposició absoluta del poder visigot, l'expansió musulmana fou molt ràpida i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715.[6] Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció. Les elits locals capitularen i el nou poder musulmà imposà un tribut personal i territorial. Els musulmans ben aviat van construir una mesquita i expropiaren tots els béns de l'Església i de la noblesa visigòtica. Tanmateix, l'empremta musulmana a la ciutat fou molt lleu, quasi inexistent, atès que al 785 les mateixes elits locals que havien capitulat el 715 als musulmans, lliuraren, sense combat, la ciutat a Luís el Piadós, fil Carlemany.[7] La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol de Girona. L'historiador català Ramon d'Abadal ho ha vist com l'inici del procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa palesa encara més la importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.
La Girona carolíngia
Durant llarg temps es pensà que la conquesta franca fou obra personal de l'emperador Carlemany. El llegendari popular ha recordat aquesta gesta imaginària amb tot un corpus d'històries relacionades amb la visita de Carlemany a Girona. Encara que l'emperador franc no visità mai Girona, la seva administració eixida de la renovatio carolina afectà en gran manera la ciutat.[8] D'una banda, tot el territori al sud dels Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a terra de frontera amb tot un seguit de comtats, que alguns autors anomenaren marca hispànica. Durant setze anys, Girona va ser la plaça forta de l'avantguarda carolíngia contra l'islam, fins que la conquesta de Barcelona li feu perdre aquesta natura.[8] Abans, però, Girona patí el setge a mans dels musulmans que volien recuperar la ciutat; un dels més famosos fou el d'Abd-al-Malik de 793.
En l'organització administrativa carolíngia la ciutat esdevé la seu del Comtat de Girona. El comtat fou el model elegit per l'administració de Carlemany per organitzar els nous territoris de frontera. El comte era el personatge que es trobava al capdavant d'aquesta entitat. Era un càrrec nomenat pel monarca, sense independència i no hereditari. Tanmateix, al llarg del temps, els comtes catalans anaren adquirint més independència, convertiren el càrrec en hereditari i fins i tot es desvincularen de fet dels monarques francs. Girona, com a centre comtal acomplí el seu paper i superà les etapes més difícils del perill musulmà. El vell recinte romà fou reestructurat i ampliat i aconseguí de resistir els successius setges. Les noves muralles d'estil carolingi reforçaren la plaça forta i ampliaren la superfície de la ciutat.
Període baixmedieval
Considerada l'etapa d'esplendor de la ciutat, coincidí amb el privilegi reial de 1284 que permetia l'organització d'un govern local, els Jurats de Girona, tot i que ja el bisbe Ramon d'Usall li havia concedit una carta de llibertats en temps del rei Alfons el Cast. Fou la màxima expressió del poder estamental urbà durant llarg temps. Al final del segle xiii, Felip III de França l'Ardit assetjà la ciutat.
El segle xiii també és l'època de màxima esplendor de la comunitat jueva de Girona. Cal destacar la importància de l'escola cabalística de Girona, destacant-ne el rabí Nahmanides o Bonastruc ça Porta, (RaMBaN) que va arribar a ser Gran Rabí de Catalunya. La comunitat jueva va entrar en decadència al segle xiv, sobretot després del pogrom de 1391, fins que els jueus foren expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics. Avui dia, el Call de Girona és un dels més ben conservats d'Europa i una de les atraccions turístiques de la ciutat.[9]
El 1385 s'autoritzà la Fundació del Consolat de Mar a Girona. El 10 d'agost de 1391 tanquen els jueus de la ciutat a la Torre Gironella per obligar-los a convertir-se al cristianisme. El 19 de febrer de 1416 Ferran I d'Antequera converteix el títol de duc de Girona en el de príncep de Girona a l'hora d'atorgar-lo a l'hereu del tron aragonès, el futur Alfons IV el Magnànim. El 1417 el capítol catedralici de Girona decideix construir la catedral amb una sola nau.
Època moderna
Durant els segles xv, xvi i XVII la ciutat continuà creixent i es van millorar i ampliar substancialment les muralles: al final del segle xiv el rei Pere el Cerimoniós feu construir un ampli recinte al voltant de la ciutat romana i en el segle xvi es va construir un ampli pany de muralla a l'altra riba de l'Onyar que significaria el naixement del barri del Mercadal. Aquestes noves construccions defensives ajudarien a la ciutat a resistir els setges de 1653, 1684, 1694, i 1711 per les tropes franceses, en el context de les nombroses guerres europees. El 18 d'octubre de 1705, Girona va donar l'obediència a Carles III, l'arxiduc. Durant els anys de la guerra de Successió, la ciutat va ser la plaça més important per aturar les incursions franceses que devastaven el front septentrional de Catalunya, motiu pel qual Girona sempre va comptar amb una guarnició militar, a més de la mateixa milícia urbana: la coronela.[10]
Després que el general borbònic Adrien Maurice de Noailles, duc de Noailles, hagués elaborat diversos projectes per assetjar Girona, no va ser fins a les acaballes de 1710 que inicià el cop definitiu. A mitjan mes de desembre va presentar-se davant la ciutat amb vint-i-cinc mil efectius, a banda d'un nombrós tren d'artilleria que havia desembarcat a Roses. A l'interior de la ciutat, el comte de Tattenbach organitzà la defensa amb prop de cinc mil combatents, dels quals mig miler formaven part de la coronela. Després de sis setmanes d'atacs incessants, i entremig de fortes pluges que estigueren a punt de provocar l'aixecament del setge, les tropes borbòniques van obrir una bretxa al sector de Santa Llúcia, a l'angle nord-est de la ciutat. El 24 de gener de 1711 Girona va capitular.[10]
A partir del maig de 1712, les forces aliades van intentar recuperar la ciutat, però la feblesa en termes militars començava a fer-se evident, ja que els efectius anglesos i portuguesos van abandonar el front català. El bloqueig austriacista de Girona no es va poder materialitzar en un setge formal i el 3 de gener de 1713 el duc de Berwick va entrar a la plaça amb un exèrcit de refresc i nombrosos queviures. Fins més enllà de l'acabament de la disputa dinàstica, Girona va restar sota control francès.[10]
Època contemporània
Tanmateix, els setges més famosos són els que l'exèrcit napoleònic feu entre 1808 i 1809, durant l'anomenada Guerra del Francès. Foren els darrers setges que la ciutat ha patit fins ara, però també foren els més mortífers i colpidors de la seva història. Tot i que els exèrcits napoleònics havien assetjat i bombardejat la ciutat dos cops, el més llarg, virulent i important fou el setge de maig-desembre de 1809, comandat pels mariscals Saint-Cyr, Suchet i Augereau. El general Álvarez de Castro fou el defensor de la plaça forta de Girona i prohibí tota capitulació o feblesa, sota amenaça d'execució sumària. Amb la incapacitat d'Álvarez de continuar liderant la defensa a causa del seu emmalaltiment, després de set mesos de setge, una població i una guarnició exhausta i devastada comandada per la Junta militar de Julián de Bolívar capitulà a l'exèrcit assetjant. El 1886 es va convertir en la primera ciutat catalana en disposar d'un enllumenat elèctric.[11]
Cap al 1898, l'Estat major de l'exèrcit espanyol suprimí la categoria de plaça forta per a Girona i es permeté l'enderroc parcial de les muralles del sud de la ciutat. Girona començà a agafar la forma que té actualment. El 4 de febrer de 1939 les tropes franquistes ocupen la ciutat. El 1960, Girona (o Gerona, com era coneguda durant el franquisme) es converteix en la primera Ciutat pubilla de la sardana amb missatge de Josep Mainar i Pons. El 1980 es va canviar la denominació del municipi de Gerona a Girona (vegeu el decret publicat al DOGC del 27 de juny de 1980).[12]
El 21 d'abril de 1990, Felip de Borbó pren possessió del títol de Príncep de Girona, propi de l'hereu de la Corona d'Aragó, sense cap cerimònia oficial d'investidura; als carrers alguns ciutadans el reben amb estelades, la qual cosa provoca incidents policials amb detencions.
Carles Puigdemont i Casamajó (CiU) va substituir la socialista Anna Pagans com a tercer alcalde de l'època democràtica de Girona, de la qual el primer va ser Joaquim Nadal (PSC-PSOE).[13] El gener de 2016 Carles Puigdemont esdevé president de la Generalitat, i és substituït primer per Albert Ballesta i després per Marta Madrenas. Vegeu la llista d'alcaldes de Girona.
El 25 de gener de 1992 es va acabar la construcció de la torre de telecomunicacions. La construcció va durar un total d'un any i mig. El cost en pessetes fou de 700 milions.
El 10 de novembre del 2009 el Ple Municipal aprovà una moció de la plataforma Girona decideix per tal que se celebrés una consulta sobre la independència de Catalunya, essent la primera capital de demarcació que ho feu. Els resultats de la consulta, celebrada el 25 d'abril del 2010, fou d'un 95,56% de vots a favor, 3,35% vots en contra, 0,83% vots en blanc i 0,26% vots nuls, amb una participació del 26,97%.[14]
El 10 de desembre de 2012 Girona es declara Territori Català Lliure i sobirà amb els vots a favor d'ICV-Esquerra Unida i Alternativa EPM, CiU i la CUP.[15]
Política i govern
Composició de la Corporació Municipal
El Ple de l'Ajuntament està format per 27 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 en foren 9 de Junts per Catalunya-Girona (JxCAT-Junts), 6 de Guanyem Girona-Alternativa Municipalista (GGI-AMunt), 6 del Partit dels Socialistes de Catalunya-Candidatura de Progrés (PSC-CP), 4 d'Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal (ERC-AM) i 2 de Ciutadans - Partit de la Ciutadania (Cs).
| Candidatura | Cap de llista | Vots | Regidors | |||
| Junts per Catalunya-Girona |  |
Marta Madrenas i Mir | 13.435 | 30,96% | 9 ( -1) | |
| Guanyem Girona-Alternativa Municipalista |  |
Lluc Salellas i Vilar | 8.311 | 19,15% | 6 ( +2) | |
| Partit dels Socialistes de Catalunya-Candidatura de Progrés |  |
Sílvia Paneque i Sureda | 8.120 | 18,71% | 6 (+2) | |
| Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal |  |
Joaquim Ayats i Bartrina | 6.289 | 14,49% | 4 ( ) | |
| Ciutadans - Partit de la Ciutadania |  |
Daniel Pamplona Castillejo | 2.891 | 6,66% | 2 () | |
| Altres candidatures[16][17] |  |
4.102 | 9,45% | 0 ( -1) | ||
| Vots en blanc | |
243 | 0,56% | |||
| Total vots vàlids i regidors | 43.391 | 100 % | 27 (+2) | |||
| Vots nuls | 157 | 0,36% | ||||
| Participació (vots vàlids més nuls) | 43.548 | 65,10%** | ||||
| Abstenció | 23.346* | 34,90%** | ||||
| Total cens electoral | 66.893* | 100 %** | ||||
| Alcaldessa: Marta Madrenas i Mir (JxCAT) (15/06/2019) Per ser la llista més votada, després de no haver obtingut majoria absoluta dels regidors (9 vots de Junts[18]) | ||||||
| Fonts: Ministeri de l'Interior.[19] Junta Electoral de Zona de Girona.[20] Periòdic Ara.[21] (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.) | ||||||
Alcaldes
Des de 2023 l'alcalde de Girona és Lluc Salellas (Guanyem).
| Període | Alcalde o alcaldessa | Partit polític | Data de possessió | Observacions |
|---|---|---|---|---|
| 1979–1983 | Joaquim Nadal i Farreras |  |
19/04/1979 | -- |
| 1983–1987 | Joaquim Nadal i Farreras | |
24/05/1983 | -- |
| 1987–1991 | Joaquim Nadal i Farreras | |
30/06/1987 | -- |
| 1991–1995 | Joaquim Nadal i Farreras | |
15/06/1991 | -- |
| 1995–1999 | Joaquim Nadal i Farreras | |
17/06/1995 | -- |
| 1999–2003 | Joaquim Nadal i Farreras Anna Pagans i Gruartmoner |
|
03/07/1999 19/01/2002 |
Dimissió -- |
| 2003–2007 | Anna Pagans i Gruartmoner | |
14/06/2003 | -- |
| 2007–2011 | Anna Pagans i Gruartmoner | |
16/06/2007 | -- |
| 2011–2015 | Carles Puigdemont i Casamajó |  |
11/06/2011 | -- |
| 2015–2019 | Carles Puigdemont i Casamajó Albert Ballesta i Tura Marta Madrenas i Mir |
|
13/06/2015 22/01/2016 18/03/2016 |
Renúncia Dimissió -- |
| 2019-2023 | Marta Madrenas i Mir |  |
15/06/2019 | -- |
| Des de 2023 | Lluc Salellas |  |
17/06/2023 | -- |
| Fonts: Municat.[22] Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona.[23] | ||||
Demografia
| 1497 | 1515 | 1553  | 1787 | 1887 | 1900 | 1920 | 1950 | 1970 | 2024 |
| 1.048 | 1.073 | 1.409 | 8.842 | 16.738 | 17.041 | 19.393 | 32.773 | 50.338 | 107.032 |
1497-1553: fogatges; 1717-1981: població de fet; 1990 en endavant: població de dret (Més informació · Històric complet de dades de població)
El 1515 s'incorporà el burg de Sant Feliu de Girona; el 1717, Llano; el 1857, Campdorà, Montjuïc, Vila-roja i Sant Ponç de Fontajau; el 1965, Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter; el 1975, Salt; el 1981, Sarrià de Ter; i el 1986 es desagreguen Salt i Sarrià de Ter.
Barris i entitats de població
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.