llur

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈʎur/
• Rimes: -uɾ
• Etimologia: Del català antic llor, del llatí illōru(m), genitiu plural de ille ‎(«ell»), amb canvi de vocal per analogia amb *illūi del genitiu singular illīus, segle XIII.

Adjectiu

llur inv. ‎(plural llurs)

1. (literari, septentrional) D’ells, pertanyent a ells.

Sinònims

• el seu, la seva

Derivats

• llura (femení, col·loquial)

Relacionats

Possessius en català

Posseïdor/persona		singular		plural
		masculí	femení	masculí	femení
tònic
Un sol	1a	(el) meu	(la) meva, meua1, mia2	(els) meus	(les) meves, meues1, mies2
	2a	(el) teu	(la) teva, teua1, tua2	(els) teus	(les) teves, teues1, tues2
	3a	(el) seu	(la) seva, seua1, sua2	(els) seus	(les) seves, seues1, sues2
Més d’un	1a	(el) nostre	(la) nostra	(els/les) nostres
	2a	(el) vostre	(la) vostra	(els/les) vostres
	3a	llur3		llurs3
		(el) seu	(la) seva, seua1	(els) seus	(les) seves, seues1
àton
Un sol	1a	mon4	ma4	mos4	mes4
	2a	ton4	ta4	tos4	tes4
	3a	son4	sa4	sos4	ses4
1) Dialectal i valencià 2) Antic, poètic i alguerès 3) Literari 4) Antic i fossilitzat.

Traduccions

Traduccions

• Anglès: their ^(en)
• Castellà: su ^(es), suyo ^(es) (de ellos)
• Francès: leur ^(fr)
• Italià: loro ^(it)

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrames: rull ^(revers), Rull ^(revers)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB