mos

Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom) /ˈmɔs/
Rimes: -ɔs
Pronúncia⁽ⁱ⁾: (adjectiu, pronom, àton) /mus/, /mos/
Etimologia: Nom: del llatí morsus, segle XIII, participi perfet passiu de mordeō ‎(«mossego»).
Etimologia: Pronom: variant de nos per influència del singular me, usat antigament tant enclític com proclític.

mos m. ‎(plural mossos)

Porció de menjar

mos m. pl.

Possessius en català

Més informació Posseïdor/persona, singular ...

Posseïdor/persona	singular	plural
masculí	femení	masculí	femení
tònic
Un sol	1a	(el) meu	(la) meva, meua¹, mia²	(els) meus	(les) meves, meues¹, mies²
2a	(el) teu	(la) teva, teua¹, tua²	(els) teus	(les) teves, teues¹, tues²
3a	(el) seu	(la) seva, seua¹, sua²	(els) seus	(les) seves, seues¹, sues²
Més d’un	1a	(el) nostre	(la) nostra	(els/les) nostres
2a	(el) vostre	(la) vostra	(els/les) vostres
3a	llur³	llurs³
(el) seu	(la) seva, seua¹	(els) seus	(les) seves, seues¹
àton
Un sol	1a	mon⁴	ma⁴	mos⁴	mes⁴
2a	ton⁴	ta⁴	tos⁴	tes⁴
3a	son⁴	sa⁴	sos⁴	ses⁴
¹⁾ Dialectal i valencià ²⁾ Antic, poètic i alguerès ³⁾ Literari ⁴⁾ Antic i fossilitzat.

mos

(dialectal, enclític) ens
«No faltaran altres cuiners amb més art que jo qui mos donaran qualque arròs de la terra qui tengui vertadera substància.» (Àngel Ruiz i Pablo, Per fer gana, Palma: Impremta Mossèn Alcover, 1946)
(dialectal, proclític) Forma alternativa de nos.
«Sant Cristo de Conques, Abat de Covet, doneu-mos aigua que tenim set.» (Pregària per fer ploure, Cançó popular del Pallars Jussà)

«Obriu-mos el pastaor, no tingueu ningun reparo, que són festes de Nadal i venim per l'aguinaldo.» (Nadala, popular alacantina)

Seguint d’un altre pronom començat per l o n, la consonant final s’emmudeix: mos n’anam ‎(«ens n’anem») /mu.nəˈnam/.

Català